Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El gallec Alejandro de la Sota va ser un dels grans arquitectes del segle passat, i entre moltes altres accions interessantíssimes, es va significar per utilitzar en molts dels seus escrits i conferències la frase de “dar liebre por gato”. Amb el seu característic to mordaç i irònic pretenia tergiversar l’argument clàssic basat en el fet que la realitat supera sempre la ficció.
Sembla que aquestes paraules són encunyades a mida per descriure molts dels fets que ens volen fer empassar diàriament. Els distints grups de comunicació i bona part dels polítics s’han posat d’acord a l'hora de repetir-nos reiteradament que tot va molt malament, culpabilitzant bona part de la societat.
Sempre he pensat que culpabilitzar per justificar atzucacs és una solució molt poc convicent, fins i tot, mesquina, doncs els que reben sempre són els més febles. Justificar tot allò que ens ha dut on som seria massa llarg i depriment d’explicar, perquè, a més, ens intenten confondre permanentment tergiversant la realitat tal com ho feia el bo de D. Alejandro. La culpa d’aquest desori no és de tots; no senyor. La majoria de persones no en som pas responsables, ans el contrari, simplement volen fer pagar justos per pecadors.
Després d’aquesta crònica d’una mort anunciada de la qual ningú resta exclòs, el que encara es fa més difícil d’entendre és com hem arribat tan lluny sense defallir molt abans. Focalitzant-ho només en el món de l’esport, i fent una ullada ràpida a l’hemeroteca dels darrers mesos, quedarem ben esparverats: presidents de clubs amb remuneracions desorbitades sense cap tipus de justificació; sous desorbitats pagats en alguns esports mentre que en altres els atletes o les gimnastes es moren de gana; construcció d’infraestructures esportives sense criteri; manca de cultura esportiva en molts dels nostres dirigents... És a dir, tots els despropòsits necessaris per assolir un clar desequilibri entre aquest binomi imprescindible representat per la despesa i el rèdit.
La majoria de problemes de liquiditat d’entitats esportives, federacions i altres organismes esportius es deriven de la ineficàcia dels individus que les representen, fonamentades en una mala gestió econòmica i administrativa, i la manca de rigor i encert a l’hora de prendre decisions.
Per tant, que no ens facin combregar amb rodes de molí, la culpa correspon als que han provocat aquest ensurt pagat amb l’erari públic. Paradoxalment, en molt casos el sistema no ha estat capaç d’identificar-los degudament i, en lloc “d’acompanyar-los” a marxar, es practica la teoria de la tinta del calamar, és a dir, intimidar els més febles per tal de justificar i treure l’atenció al problema de fons.
Però el drama actual no rau a esbrinar les causes –ja és massa tard–, sinó a trobar els models que ens permetin subsistir, modernitzant i netejant la gestió, generant recursos propis i fent proselitisme entre les famílies per demostrar que l’esport és part de la cultura. Com passa en el teatre, qui vulgui gaudir d’un bon espectale cal que pagui la xifra corresponent.
Confondre, criticar i culpabilitzar no deixa de ser una eina per encobrir mancances pròpies i embolicar la troca. Malgrat ningú ha d’oblidar que els mediocres sempre cerquen el perímetre per defugir de l’essència.
Tenia raó D. Alejandro a l’hora d'afirmar que després de produir-se el caos en qualsevol projecte sempre es recuperava el nord; a veure si és veritat. Però mentre van pensant a arreglar-ho, a la resta que ens deixin fer, si us plau.
Segueix Manel González a Twitter (@manelis01)
Sembla que aquestes paraules són encunyades a mida per descriure molts dels fets que ens volen fer empassar diàriament. Els distints grups de comunicació i bona part dels polítics s’han posat d’acord a l'hora de repetir-nos reiteradament que tot va molt malament, culpabilitzant bona part de la societat.
Sempre he pensat que culpabilitzar per justificar atzucacs és una solució molt poc convicent, fins i tot, mesquina, doncs els que reben sempre són els més febles. Justificar tot allò que ens ha dut on som seria massa llarg i depriment d’explicar, perquè, a més, ens intenten confondre permanentment tergiversant la realitat tal com ho feia el bo de D. Alejandro. La culpa d’aquest desori no és de tots; no senyor. La majoria de persones no en som pas responsables, ans el contrari, simplement volen fer pagar justos per pecadors.
Després d’aquesta crònica d’una mort anunciada de la qual ningú resta exclòs, el que encara es fa més difícil d’entendre és com hem arribat tan lluny sense defallir molt abans. Focalitzant-ho només en el món de l’esport, i fent una ullada ràpida a l’hemeroteca dels darrers mesos, quedarem ben esparverats: presidents de clubs amb remuneracions desorbitades sense cap tipus de justificació; sous desorbitats pagats en alguns esports mentre que en altres els atletes o les gimnastes es moren de gana; construcció d’infraestructures esportives sense criteri; manca de cultura esportiva en molts dels nostres dirigents... És a dir, tots els despropòsits necessaris per assolir un clar desequilibri entre aquest binomi imprescindible representat per la despesa i el rèdit.
La majoria de problemes de liquiditat d’entitats esportives, federacions i altres organismes esportius es deriven de la ineficàcia dels individus que les representen, fonamentades en una mala gestió econòmica i administrativa, i la manca de rigor i encert a l’hora de prendre decisions.
Per tant, que no ens facin combregar amb rodes de molí, la culpa correspon als que han provocat aquest ensurt pagat amb l’erari públic. Paradoxalment, en molt casos el sistema no ha estat capaç d’identificar-los degudament i, en lloc “d’acompanyar-los” a marxar, es practica la teoria de la tinta del calamar, és a dir, intimidar els més febles per tal de justificar i treure l’atenció al problema de fons.
Però el drama actual no rau a esbrinar les causes –ja és massa tard–, sinó a trobar els models que ens permetin subsistir, modernitzant i netejant la gestió, generant recursos propis i fent proselitisme entre les famílies per demostrar que l’esport és part de la cultura. Com passa en el teatre, qui vulgui gaudir d’un bon espectale cal que pagui la xifra corresponent.
Confondre, criticar i culpabilitzar no deixa de ser una eina per encobrir mancances pròpies i embolicar la troca. Malgrat ningú ha d’oblidar que els mediocres sempre cerquen el perímetre per defugir de l’essència.
Tenia raó D. Alejandro a l’hora d'afirmar que després de produir-se el caos en qualsevol projecte sempre es recuperava el nord; a veure si és veritat. Però mentre van pensant a arreglar-ho, a la resta que ens deixin fer, si us plau.
Segueix Manel González a Twitter (@manelis01)