Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
La notícia mostrada en el mitjans de comunicació semblava força entendridora: “Maite Domínguez, una de les esportistes espanyoles més significatives i guardonades, torna a ser “lliure” i, per a fer-ho palès, la Presidenta de la Comunitat de Madrid i membre del seu mateix partit, li atorga un guardó com a reconeixement, o potser redempció”.
Davant aquesta lacra que periòdicament colpeix l’esport i, deixant de banda altres consideracions que no siguin les inherents als esportistes, tothom sap que el món del bé i el mal està repartit equitativament arreu de la societat. De la mateixa manera que ser o haver estat esportista no pressuposa en cap cas res excepcional.
El rol de l’esport en aquest darrer segle ha anat evolucionant fins a desenvolupar un paper fonamental com a eina d’esbarjo, instrument per a controlar la salut i, perquè no dir- ho, com a catalitzador i traductor de la competitivitat devastadora en la que restem immersos.
Això és tradueix directament en el reconeixement social que han adquirit molts esportistes amb totes les conseqüències que se’n deriven, entre d’altres, xifres d’ingressos prou significatives com per a tenir poc a envejar a tota aquesta mena de personatges “frikies” televisius que ens envolten.
Aquests antecedents, i d’altres, són conseqüència directa de la situació que ens troben a hores d’ara. La necessitat a tota costa de ser “famós” i reconegut socialment ha fet que l’esportista, un cop immers en aquest estatus, vulgui mantenir-lo aferrissadament fregant, si cal, els límits i, en alguns casos, infringint les regles del joc (sense entrar en cap tipus de debat sobre la idoneïtat i la raó de ser d’aquestes regles).
És així de simple. No cal donar-li més transcendència. Si no ens esfereïm pels reiterats casos de corrupció política, ni quan mirem el telenotícies carregat d’informacions i efemèrides no gaire encisadores, tampoc cal fer-ho en aquest cas. I, sobretot, perquè la tasca que fan les entitats esportives d’arreu amb els nostres fills és ben distinta.
L’objectiu fonamental d’aquestes és la de formar a l’individu, conreant la llavor de l’esport com a eina vàlida per afrontar el futur de tots i cadascun dels joves del nostre entorn. Res més que això.
El que esdevindrà a partir de la feina feta són figues d’una altre paner. És a dir, els esportistes (a la fi a la cap, persones) després de passar per qualsevol club o entitat esportiva, estaria bé que importessin tant l’essència de la seva filosofia com l’esperit de la seva existència, tasques que els hem anat inculcant progressivament al llarg dels anys.
Però tampoc cal ser ni tan pretensiós ni pensar que ja tenim la feina feta. Ans al contrari. Com tot ésser humà, som i serem víctimes de les nostres pròpies decisions i de les circumstàncies que ens envolten. I si són encertades, molt millor, clar.
Davant aquesta lacra que periòdicament colpeix l’esport i, deixant de banda altres consideracions que no siguin les inherents als esportistes, tothom sap que el món del bé i el mal està repartit equitativament arreu de la societat. De la mateixa manera que ser o haver estat esportista no pressuposa en cap cas res excepcional.
El rol de l’esport en aquest darrer segle ha anat evolucionant fins a desenvolupar un paper fonamental com a eina d’esbarjo, instrument per a controlar la salut i, perquè no dir- ho, com a catalitzador i traductor de la competitivitat devastadora en la que restem immersos.
Això és tradueix directament en el reconeixement social que han adquirit molts esportistes amb totes les conseqüències que se’n deriven, entre d’altres, xifres d’ingressos prou significatives com per a tenir poc a envejar a tota aquesta mena de personatges “frikies” televisius que ens envolten.
Aquests antecedents, i d’altres, són conseqüència directa de la situació que ens troben a hores d’ara. La necessitat a tota costa de ser “famós” i reconegut socialment ha fet que l’esportista, un cop immers en aquest estatus, vulgui mantenir-lo aferrissadament fregant, si cal, els límits i, en alguns casos, infringint les regles del joc (sense entrar en cap tipus de debat sobre la idoneïtat i la raó de ser d’aquestes regles).
És així de simple. No cal donar-li més transcendència. Si no ens esfereïm pels reiterats casos de corrupció política, ni quan mirem el telenotícies carregat d’informacions i efemèrides no gaire encisadores, tampoc cal fer-ho en aquest cas. I, sobretot, perquè la tasca que fan les entitats esportives d’arreu amb els nostres fills és ben distinta.
L’objectiu fonamental d’aquestes és la de formar a l’individu, conreant la llavor de l’esport com a eina vàlida per afrontar el futur de tots i cadascun dels joves del nostre entorn. Res més que això.
El que esdevindrà a partir de la feina feta són figues d’una altre paner. És a dir, els esportistes (a la fi a la cap, persones) després de passar per qualsevol club o entitat esportiva, estaria bé que importessin tant l’essència de la seva filosofia com l’esperit de la seva existència, tasques que els hem anat inculcant progressivament al llarg dels anys.
Però tampoc cal ser ni tan pretensiós ni pensar que ja tenim la feina feta. Ans al contrari. Com tot ésser humà, som i serem víctimes de les nostres pròpies decisions i de les circumstàncies que ens envolten. I si són encertades, molt millor, clar.