Meravellós Woody Allen

La seva peculiar mirada, cínica i alhora tendre, acostuma a aconseguir que una profunda reflexió filosòfica pugui respirar sota capes d'eficaç i aparentment lleuger entreteniment. Nascuts de la seva hàbil i prolífica ploma, els seus personatges cobren molta vida sota la seva direcció i apareixen convertits en humans imperfectes, exposats als infinits dilemes de l'existència, de la moral, dels sentiments o de la mort.

I des d'aquest paisatge, tal com el mateix Allen exposava a Melinda and Melinda (2004), depèn de com es miri, la vida pot ser una comèdia o bé una tragèdia. De fet, es podria afegir que -tal com torna a mostrar la seva pel·lícula número 46- la vida també pot mirar-se, almenys una vegada a l'any, com una tragicomèdia de Woody Allen.

En aquesta ocasió, la trama ens situa des d'un indecís somriure i un melancòlic encant, entre el Hollywood i el Nova York dels anys trenta. Un jove nascut al Bronx (Jesse Eisenberg) es trasllada a "la meca del cine" i, mentre s'introdueix en els ambients del setè art de l'època, s'enamora. Ell serà un dels tres personatges enfrontats a la confusa i fràgil naturalesa dels sentiments amorosos en aquesta nova entrega anual del cineasta novaiorquès.

Entre diàlegs afilats, un àgil i lliure ritme narratiu acompanyat de notes de jazz i escenaris evocadors, Cafè Society estén la meravella fins a la seva seqüència final, on queda clar que transcendència, genialitat i senzillesa poden anar de la mà. Jesse Eisenberg i Kristen Stewart absorbeixen en les seves eficaces interpretacions l'habitual "toc Allen" en una pel·lícula bonica, lluminosa, agredolça i, novament, d'innegable autoria; de fet, refermant-la encara més, Woody Allen es converteix, des del primer instant, en el nostre narrador en off. Un home octogenari que conserva el seu talent únic en plena forma.