Més clar, l'aigua

El diari Ara ha publicat el 9 de setembre -molt fragmentada- l'editorial que el 1932 publicava el Mirador, just la vigília de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i m'ha cridat l'atenció l'últim punt: 'L'alliberament d'un país és això: poder-ho fer tot i tenir-ho tot a fer.'

Així de simple, no cal donar-hi més voltes: ser nosaltres mateixos. Tenir la suficient llibertat perquè ningú ens hagi de dir què és bo o què és dolent, què hem de fer o què no hem de fer. Som prou 'adults' per saber com hem de viure el passat, el present i el futur.

Per mi hi han hagut de passat 80 anys perquè a poc a poc s'anessin suavitzant aquelles mancances de tot el que es va perdre aquell 1939. Venia d'una cultura ininterrompuda mamada des del mateix moment de néixer, amb un ensenyament modèlic on  entrava el català com a llengua escrita i altres matèries. Van haver de passar anys per aconseguir-ne algunes. Però el 1939 tot es va trastocar, amb la sensació que m'havien canviat de poble, que Sant Cugat ja no era el mateix.

Aleshores tenia 10 anys i intentava trobar indicis d'aquell món que s'havia fet fonedís, trobar alguna cosa escrita en la meva llengua: aquells contes que -escrits- seguien les mateixes pautes de quan sols els podia escoltar a la meva mare. Res: ni una paraula escrita en català. Ja des d'aquell moment desitjava el retorn del meu poble i de la nostra identitat col·lectiva, ara trastocada.

Després de viure amb l'esperança que un dia tot tornaria a ser el que havia estat, després de 80 anys, ara sembla com si anéssim a sortir del túnel per '... Poder-ho fer tot i tenir-ho tot a fer'.