Pablo, qué bueno que viniste!

Tot just s'esfumava l'eufòria per l'èxit de Pedra i Sang aquest Nadal, quan l'entrada d'any ens va sorprendre amb la notícia inesperada de la mort als 43 anys de Pablo Olivera, el tècnic de llum i so del Teatre de Mira-sol. He de dir que no el coneixia massa, si de cas recordo vagament la bonhomia de la seva mirada i el seu somriure. Em vaig dirigir doncs al teatre de Mira-sol on un grup d'amics, companys de treball i companyies de teatre havien organitzat el seu comiat. Ho vaig fer amb un sentit de reconeixement i mostra d'estima cap al grup de tècnics i de la gent que es mou entre bambolines, sempre tan anònims i, alhora tan imprescindibles pel bon funcionament de l'espectacle.

Prèviament a l'acte s'havien fet unes donacions, que han arribat fins als 15000 euros, per a fer possible el viatge des de l'Argentina de la família per a poder assistir al funeral i també, per deixar una mica de coixí pels seus dos fills menors d'edat. L'acte va ser espontani i meravellós amb un pati de butaques capgirat, on tot passava d'esquena a l'escenari i de cara a la taula de llum i so, de la qual el Pablo en va tenir el comandament durant deu anys. Les paraules de persones de totes les condicions i edats: la llar d'avis, els grups de teatre, el germà, els companys tècnics, el grup de pares de l'escola... denotaven la gran qualitat humana del Pablo. Va ser una vetllada catàrtica on tots en vàrem sortir millors persones. I llavors vaig entendre el miracle del Pablo: no és que ell posés llum, és que ell era la llum. Diuen que les persones no moren mentre hi hagi algú que les recorda, i jo vaig veure clar aquest dia que tu, Pablo, ets immortal.