Al Pablo

"La teva mort m'ha destrossat per dins", diu Marina Romero

Era a un sofà. Quan la persona que tenia al costat m'ho va explicar. "El Pablo? El Pablo de Gestió Cultural?"-vaig exclamar impactada- i les llàgrimes em van començar a caure. "És impossible, fa poc vaig estar parlant amb ell!"- vaig dir convençuda, com si això pogués fer canviar alguna cosa del que m'estaven comunicant.

 

És curiós com en un poble, bé en una ciutat, com Sant Cugat, hi ha persones a qui et pots passar anys sense veure. Persones que durant un temps has tingut a prop i, tot i no haver establert mai cap lligam d'amistat, un dia les retrobes i la il·lusió t'envaeix. Recordo la conversa com si fos ahir. Ens vam trobar al mig d'un acte, ens vam mirar i després d'uns segons de dubte, ens vam reconèixer i ens vam abraçar, i enmig de l'abraçada: -"Pablo! Com estàs? Com et va tot? Quant temps sense veure’t!-. I tu em vas regalar aquell somriure que sempre et caracteritzava. Em vas dedicar unes paraules boniques i vam parlar de les feines, dels teus fills, i encara vam fer ressonar algun d'aquells tòpics que sempre acaben amb un "ai, la vida...”.

 

La teva mort m'ha destrossat per dins. Sempre vaig intuir que no havies tingut un camí fàcil, però havies decidit tirar endavant, amb una paciència i una acceptació admirables. Tu sempre tan treballador, tan respectuós, com aquelles formiguetes que sense fer massa soroll aconsegueixen construir grans edificacions. I ara, de cop Pablo, tot s'ha fet una mica més lleig. Per això, siguis on siguis, mira de portar amb tu sempre aquell somriure tan reconfortant que et naixia de dins. Aconseguies, per uns moments, fer-nos oblidar de la crueltat d'una vida que sempre pensem que ens pertany.

 
Comentaris

Destaquem