Paisatge, sí, i persones, també

La polèmica per la construcció del conegut com a Ragull Centre fa dies que enfronta Ajuntament i oposició. El pla parla de 72 habitatges i altres equipaments i el principal punt de desacord sembla que és l'altura dels edificis, de 40 metres, que trencaria amb l'horitzontalitat majoritària de les construccions de Sant Cugat. He llegit arguments a favor i en contra de la proposta i la veritat és que hi ha algunes coses que em costa d'entendre. Quan des dels opositors al Ragull s'invoca, com un mantra, «el model Sant Cugat», i es parla de «ciutat verda», «horitzontal», etc. s'amaga una veritat crua que arriba avalada per fets i dades.

A Sant Cugat tenim un problema real d'habitatge: som una ciutat que expulsa gent. I tenim, sobretot, un gran obstacle per revertir-lo: la manca de sòl per fer habitatge públic i assequible, que eviti que gent que no pot afrontar l'actual bogeria del preu d'una casa hagi de marxar. Cal recordar que l'Estat espanyol és un dels que té l'índex d'habitatge públic més baix de la Unió Europea.

El «model Sant Cugat», almenys pel que fa a l'habitatge, s'ha construït des del «campi qui pugui», la insolidaritat i la poca o nul·la empatia amb qui té menys recursos per accedir a habitatge: un dret humà que les administracions públiques han de fer possible, afegeixo. No perdré gaire espai a comentar el classisme d'afirmacions com que «no ens hem d'assemblar a les poblacions del voltant». Tenim una ciutat prou bonica com per sacsejar una mica el model de sempre i que el paisatge, el verd, i la poca densitat, convisquin amb una política d'habitatge social que abordi l'emergència: paisatge, sí, però també persones.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.