Parèntesi

Permeteu-me que us expliqui una experiència d'aquest cap de setmana i que em va fer saltar les llàgrimes. Tinc la sort de guanyar-me la vida a dalt dels escenaris. Aquest diumenge vam anar a actuar, al teatre d'un bon amic. Teníem el teatre ple. 

A mi m'agrada estar per la sala abans de començar, discretament, sentint el batec del públic com entra, veient a la gent il·lusionada per fer una cosa especial. La gent anava entrant seguint la tediosa normativa actual, de forma endreçada i amb la canalla comportant-se exemplarment. 

De sobte hi ha una nena petita, de menys de dos anys, amb uns ulls brillants que em mira, i se m'acosta acompanyada de la seva mare. M'estudia, des de la distància, juganera. Es crea de seguida una complicitat que únicament he trobat amb la canalla. Però no ens podem acostar més. I ella d'una forma estranyament natural acaricia l'aire... 

En acabar la funció, s'atansa fins als peus de l'escenari, em crida i llança els braços al buit i fa com si m'abracés, però mantenint una distància artificial i artificiosa. La mare em mira i em diu que s'ho han passat molt bé. Acarona a la seva filla dolçament. La mira. Em mira i em dona les gràcies. Diu que feia mesos que no veia a la seva filla gaudir tant. I que per a ells ha estat un parèntesi molt d'agrair en la merda de mesos que ens han tocat viure. Els hi agraeixo. Se'n van. 

Després me n'assabento que la nena ha perdut el seu pare, víctima de la COVID-19. Aleshores mentre desmunto l'espectacle i amb el teatre en penombra i el personal desinfectant cadires, tots amb mascareta i Phillip Glass sonant als meus auriculars, no puc contenir-me i em salten, furtives, algunes llàgrimes...

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.