Pasqua fllorida

Viure d’esquena a la natura ens priva de conèixer els cicles vitals que ens afecten profundament, ja que som vivents entre els vivents, sotmesos a lleis universals. Ara mateix l’esclat de la primavera ens revela la força de la vida que semblava definitivament vençuda per la hivernada. Aquesta esplendor és tan real com ho ha estat la severitat de l’hivern.

Igualment, la nostra condició ve marcada pel declivi i la renaixença. El declivi és sensible i evident. La renaixença és qüestió de fe perquè ens veiem obligats a suposar-la des de l‘experiència hivernal. La fe cristiana gira justament entorn d’aquest eix: Jesucrist ha ressuscitat! Aquesta afirmació va fer riure els creguts de l’areòpag d’Atenes, de tal manera que perderen tot interès pel tema.

Què se’n pot esperar d’un condemnat a mort penjat al pal de l’escarment? Espectacle de vianants, exposat nu a la vergonya pública: de què li va servir anar contra corrent de tota perversitat? Ha estat liquidat socialment i biològicament. L’arma que l’ha travessat en dóna fe: regalima sang i aigua. Ell mateix ho va dir. “Tot s’ha acabat!”. Doncs encara que no ho sembli, aquest silenci que ara li han imposat va contra corrent de la mort. I esclata la Pasqua florida. Al·leluia!