Per un pacte cultural

Fa setmanes vaig tenir una conversa amb un conegut agent cultural santcugatenc, parlàrem de la necessitat de fer una espècie de manifest sobre la política cultural local

No n’hem tornat a parlar, però em sembla que el moment, és propici per seguir-hi reflexionant. Comencem per fer una sèrie de constatacions. Primera: la composició sociocultural de la nostra ciutat hauria de ser garantia d’una política cultural potent, que no es conforma amb cobrir l’expedient i funcionar per pura inèrcia. Segona: tenim un teixit associatiu, i en concret el cultural, que pot ser un protagonista de primer ordre, en gran part ja ho és, si és capaç de generar sinergies col·lectives i un punt d’equilibri amb l’actuació institucional. I, tercera: ja tenim una certa experiència a discutir, i en part acordar, aspectes centrals de la nostra política cultural, el procés de debat que va culminar en el pla de cultura de juny de 2005 i les taules participatives dels darrers anys, que han aportat una diagnosi sectorial del tema i una certa línia d’actuació de cara al futur.

Així, doncs, cal seguir posant fil a l’agulla per fer de la cultura allò que s’indicava en el pla cultural esmentat: “Un element distintiu i un motor de la societat de Sant Cugat”.  Aquí només desgranaré algunes gran qüestions, tot centrant-me en els aspectes més institucionals, aquells que depenen de la iniciativa de l’Ajuntament (política i pressupostària).

Aquests són els punts que em semblem imprescindibles en un pacte cultural per a Sant Cugat:
1 · Transformar el Consell Municipal de Cultura en un vertader òrgan de participació i assessorament institucional, la qual cosa implica que funcioni segons està previst en el respectiu reglament.
2 · Donar per enterrats els plans d’equipaments culturals i de biblioteques. Fer-ne una actualització que respongui a la nova situació i que dibuixi a mitjà termini, i en concret pel que fa al mandat que ara comença, un horitzó raonable i creïble.
3 · Paral·lelament al punt anterior, deixar de banda les improvisacions, per llampants que siguin, i donar per fet que determinades conjuntures, les generi qui les generi, no poden condicionar una visió global de la política cultural i la necessitat de pensar-la a mitjà i llarg termini.
4 · Marcar les següents prioritats en matèria d’equipaments per al propers quatre anys: la biblioteca central, ja ho era en el pla de biblioteques de la Diputació, i el desenvolupament estricte de l’acord amb La Unió Santcugatenca per fer del seu patrimoni un patrimoni obert a tota la ciutadania i, especialment, als grups d’arts escèniques. En aquest context, definir el futur de l’espai de l’actual biblioteca Gabriel Ferrater (si ha de dedicar-se a les arts plàstiques, què en fem de l’Espai d’Art Maristany?).
5 ·  Pensar-se tres vegades, com a mínim, el futur de l’espai Can Quitèria. Ningú no nega els mèrits a l’artista Grau-Garriga, però no es tracta de quedar bé amb ningú, sinó de fer-hi una inversió la rendibilitat sociocultural de la qual sigui innegable.
6 · Constituir un òrgan que es responsabilitzi de la gestió de la joia de la nostra corona patrimonial, el Monestir; les administracions ja no es poden anar passant la pilota una a l’altra. I, ja que parlem del monestir, repensar el nostre museu, en les seves tres manifestacions: Museu del Monestir, Celler Cooperatiu i Museu del Tapís Contemporani.       


Em deixo coses, però l’espai no dóna per a més. Es només per començar a parlar-ne.

 
Comentaris

Destaquem