Sant Cugat amb Barcelona

Quan m'he posat a redactar els apunts per l'article d'avui, les lletres del teclat de l'ordinador es feien petites, mentre tenia el cor encongit per la barbàrie. Segur que no hi ha cap tema del nostre poble, per important que sembli, que pugui impedir expressar el sentiment del cor, de qualsevol santcugatenc de bona voluntat.

D'una banda condemnar els atemptats (Barcelona i Cambrils), de l'altra la solidaritat amb les víctimes mortals, els ferits, els seus familiars -especial record per la família de Rubí- així com a la ciutadania en general. També, fins i tot, pels qui no els hi agraden les xifres, el 17 dijous, de l'any 17, a les 17 hores, serà una xifra que tots recordarem amb tristor, tota la vida.

Quan hi ha actes terroristes d'aquestes dimensions, amb víctimes mortals, ens adonem que en la vida hi ha fets importants i els altres fets, que ens ocupen i ens arriben a preocupar, que no ho són tant.

Penso que és bo que intentem no caure en el parany d'incloure migrants, refugiats i gihadistes en un mateix sac. La realitat és molt més complexe. La majoria dels que venen a casa nostra d'altres països fugen de la misèria, la pobresa i la guerra. L'horror que avui ens ha tocat a casa nostra és el pa que s'hi menja cada dia a casa seva.

Crec molt humilment que ens cal intentar trobar la calma dins l'horror i la comunió amb tota la gent de bé, que són la majoria, vinguin d'on vinguin. Ens caldrà, com a societat acollidora que sempre hem estat, molta serenor, pau i llum per no caure en la trampa que posen aquells que cometen atemptats i fomenten l'odi: dividir-nos com a societat.