Els cinemes d’abans

En Josep Pros m’ha ensenyat uns programes de cinema local que es repartien a les entrades dels dos cines existents a partir dels anys 40. Un d’ells s’anomenava Casino Nacional, que era el teatre de la Societat Coral La Unió, i l’altre, Nuevo Cinema Tadeo, que es trobava al darrere de la Fonda Tadeo, el que avui són les Galeries Santa Maria. Feien dos programes, l’un per als dijous i l’altre per als dissabtes a la nit i diumenges a la tarda. Això passava als anys quaranta i era organitzat per l’empresa Serra-Llasera, que aleshores era qui s’encarregava de fer cinema al poble.

Els dijous la sessió començava a dos quarts de nou del vespre, a l’hivern, i a les deu, a l’estiu. En aquests programes, a l’anvers hi havia les programacions de la setmana, tant per als dijous com per als caps de setmana. Les sessions dels dissabtes començaven a la mateixa hora que els dijous, però els diumenges feien una sessió contínua des de les quatre de la tarda fins a la una de la nit. Recordo molt bé que hi havia molta jovenalla i d’altres que no ho eren tant que s’empassaven totes les pel·lícules de la sessió contínua, des del començament fins al final, i si n’haguessin fet més no s’haurien mogut pas del seu lloc.

El preu era de dues pessetes el dijous, quan feien les pel·lícules més “pachangueras” i passades de moda al Casino Nacional, i de quatre pessetes al Nuevo Cinema Tadeo; no he pogut esbrinar, però, quin era el preu dels caps de setmana. El que sí que recordo és que quan vaig tenir l’edat de dotze o catorze anys, quan van començar a donar-me una petita paga, anava a la “camerilla” que era un xic més econòmic i així em quedava alguna moneda per sortir a la mitja part a comprar una paperineta de cacauets a les parades que hi havia a fora, la del “Cacahuero” o del “Pedrero”.

Quan era menut, que encara no disposava de cap “paga”, amb l’aldarull del públic que sortia a fer la beguda a la mitja part, nosaltres intentàvem passar cap a dintre entre la gent. Recordo que “el Cura” feia de porter, feina que va fer molts anys, i estava molt atent a les nostres intencions. Moltes vegades ens sortíem amb “la nostra”; d’altres feia que no ens veia, però el dia que de tant en tant estava enfadat ens agafava pel braç d’una revolada amb la consegüent advertència d’estirar-nos les orelles.

De vegades anava a trobar el meu avi Jaume que feia el subhastat amb companys al cafè i li demanava ajuda si les coses no em sortien bé. Si plovia res, el màxim que en treia era una moneda de deu cèntims després de rondinar una bona estona. Això em servia de ben poc per veure cinema, però almenys podia comprar-me una petita llaminadura. Quins temps...!