Si és que hi ha cases d'algú

Fa poc s'han conegut les estadístiques del Consell General del Poder Judicial sobre els desallotjaments per impagament de lloguer i execució hipotecària a l'estat espanyol, i no són gens positives. La xifra, que augmenta gairebé un 8% pels lloguers i un 5% per les hipoteques, se situa en nivells que no es veien des de 2013. I Catalunya encapçala aquests trist rànquing estatal.

No n'aprenem. Rere cadascun d'aquests desnonaments hi ha persones, famílies, menors d'edat: vides trencades, alterades per una tempesta perfecta que ho trasbalsa tot. Sant Cugat no n'és excepció. Vivim en una de les ciutats amb l'habitatge més car de l'estat i els preus s'enfilen encara més, de moment sembla que sense aturador. Sabem que hi ha gent que marxa a poblacions veïnes perquè, de cop, li pugen el lloguer 300 euros. Són "moviments silenciosos", invisibles, com bé ha denunciat el Sindicat de Llogateres de la ciutat, però reals i amb un impacte sobre les persones.

Calen solucions valentes i els municipis tenen prou competències per mirar de mitigar el drama. Augmentar recursos per fer créixer el parc d'habitatge social de lloguer (mai no n'hi ha prou, tenim un dels índexs més baixos d'Europa), regular preus, censar els pisos buits (a l'estat espanyol es concentra el 30% d'habitatge buit de tot Europa!) i actuar si cal sobre aquests, són algunes de les mesures que recomanen organitzacions de drets humans i la mateixa ONU. Sí, vivim en una emergència d'habitatge. Les cases, siguin de propietat o no, sempre són d'algú: contenen projectes de vida i garantir-ne l'accés és un dret humà, no pas un bé de consum i, encara menys, un producte de luxe.