Temps de castanyades

Com cada any a les vigílies de Tots Sants, les famílies o conjunt d’amics celebren el que es diu la “castanyada”.

Aquesta tradició amb el temps ha canviat molt, ja no són aquelles castanyades de fa 50 o 60 anys enrere. Recordo que en aquella època també hi havia una castanyera o dues, però gairebé tothom la feia a casa amb la família que era on els vailets gaudíem més de la festa. A mitja tarda els grans ja feien un bon foc a la llar amb llenya de ceps, perquè fes un bon caliu, i quan ja s’havia transformat en cendres ben calentes, s’agafaven els moniatos escollits i rentats i es posaven dins les cendres ben tapats perquè s’escalivessin.

Aquesta cuita durava molta estona perquè no era el cas de fer-los amb massa foc i escalfor, i en fer la cuita massa ràpida no en sortien prou bé.

Mentre es coïen els moniatos ja es preparaven les castanyes. A aquestes se les havia de fer un tall a la pell, perquè al torrar-les no es rebentessin. Es posaven un xic en remull i ja es podien començar a torrar. Amb una paella vella plena de forats, es posava sobre uns trespeus a sobre del foc amb les castanyes dintre. Aquestes s’havien d’anar remenant perquè s’anessin coent de tots els costats. Quan es creia que ja eren toves i cuites, el costum era que s’abocaven a sobre d’un sac buit i ben embolicades es posaven sobre una cadira de boga, i un de gran de la família s’asseia a sobre mentre es sopava. D’això en deien “covar les castanyes”, i així amb la seva escalfor s’acabaven s’estovar.

Un cop sopats, la quitxalla ja fèiem brega per poder començar la nostra festa, es treia tot el de sobre la taula i s’estenia el sac de les castanyes obert, perquè tothom en pogués anar menjant. Durant aquest temps els moniatos ja estaven al seu punt. Se’n posava un plat sobre la taula per qui en volgués anar variant de menjar.

Com que aquests menjars són molt espessos, de seguida ja portaven el porro del celler ple de mistela, moscatell o bé vi ranci de la collita, així la beguda feia tirar-ho avall.

Aquestes eren unes de les vetllades més tradicionals de les famílies d’aquests entorns, no es menjaven panellets no perquè no existissin, sinó perquè l’armilla no ho permetia. Els més ganassots ens atrevíem a fer-los nosaltres mateixos amb les ametlles de la nostra collita. Les trencàvem d’una en una i quan en teníem prou les posàvem en remull per a poder treure la pell del gra. Un cop netes les ratllàvem en el pas més fi del molinet de fer les botifarres i barrejàvem sucre, en el mateix pes que les ametlles. Els dos articles s’anaven pastant sobre la taula fins que la pasta era feta. Aquesta era la pasta base per a poder fer les varietats de panellets que volguessis. Se’n feien de pinyons, de vainilla, de codonyat, de cafè, de coco, i un llarg etc., depenia del gust de cada família. Es posaven al forn i al poc temps ja teníem les postres per Tots Sants.