This is the End… My friend...

Dilluns em vaig vacunar. Gairebé ploro. Una barreja estranya de sensacions, com d'estar en una pel·lícula, tot i portar més d'un any convivint diàriament amb aquest malson. Mentre estic a la cua penso en què és el primer pas per poder abraçar als meus pares amb tranquil·litat i poder fer-los un petó. De cop i volta em passen pel cap com un llamp i de forma desorganitzada sensacions, imatges, moments del darrer any bons i dolents. Perquè també hi ha hagut moments màgics. Un any intens, complicat emocionalment i econòmicament i que tinc ganes d'oblidar i deixar encara. I començo a fer-ho amb una punxada al braç en un polígon de Sabadell, atès per un personal superamable i atent. Tots amb un somriure i alegria, però com tots els esdeveniments importants d'aquest darrer any, passa tot sense poder triar-ho. Amb una estranya sensació de llunyania malgrat que estigui passant aquí i ara. Mentres m'espero a les cadires on et fan estar 15 minuts després de punxar-te, per un passadís del davant es veu una filera de vacunats que marxen, un darrere l'altre, mantenint distàncies de seguretat, de forma gairebé robòtica.

De seguida em ve al cap la pel·lícula "Soylent Green" (Richard Fleischer, 1973). En aquesta distopia ecològica, un dels grans clàssics del cinema de ciència-ficció, se'ns planteja una història que poc o res té a veure amb una pandèmia, però sí que hi ha, cap al final de la cinta, un pla inoblidable on Charlton Heston descobreix un gran secret que no us desvetllaré i on hi ha una filera de gent, en un espai semblant al de Sabadell que de forma endreçada, impertèrrits, s'encaminen cap al seu destí. Igual que els individus que desfilaven davant meu aquest dilluns. Cada un immers a la seva història i amb una dosi de l'elixir que, sembla, ens despertarà d'aquest malson.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.