La tieta i els lloros del quinto

No hi ha any en què a mitjans de novembre no comenci a rumiar ja quin menú prepararà per a les festes. No és que s'avorreixi, és que es preocupa tant pels seus que vol que aquell dia tampoc els hi falti de res. És la xef que tot restaurant voldria. Coneix els mercats com pocs. Sap quan cal comprar cada producte, quan paga la pena deixar-s'hi la butxaca i quan és millor enganyar el cervell perquè desitgi una altra cosa. És, en definitiva, d'aquelles persones que et demostren que t'estimen cuinant amb delicadesa allò que més t'agrada.

Aquest any però diu que ho farà perquè toca, perquè de ganes de celebrar Nadal no en té. Ha passat anys més durs però ara se sent cansada. No té gaire clar què l'està esgotant, diu que potser nota més que mai el pas del temps. M'ho explica per telèfon i, poc acostumada a sentir-la expressar-se així, li dic que precisament aquest any l'Ajuntament ha triat el lema ‘Els camins del Nadal’ per presentar el programa d'activitats. “Quins camins?”-em pregunta-, i li dic que aquest títol el que vol és reflectir és que no hi ha una única manera de viure aquestes festes, que cadascú esculli el que li sembli perquè, al cap i a la fi, de maneres de viure el Nadal n'hi ha tantes com persones, famílies i vides.

Abans de penjar, però, arriba la sorpresa: "I del quinto, què se'n sap?”. L'informo que aquest any torna al Pav 2 i puntualitza, “amb aquells lloros tan divertits?”. Penjo el telèfon i penso en quants d'aquests lloros mai seran conscients de com poden arribar a alegrar les tardes de moltes vides que els últims dies de desembre es tornen més feixugues que mai.