Tinc l’edat que em permet dir el que penso i sento....

Per Setmana Santa, els mitjans anaven plens de notícies intranscendents: temps, ocupació hotelera, mones...

Quasi ningú va parlar que per aquestes dates, l'any 1931, es va proclamar la república, destruïda l'any 39 en acabar una guerra iniciada per forces feixistes i monàrquiques, que van reinstaurar l'antic règim.

Diuen que recordar el passat no és bo. Valorar que el règim actual se sustenta en una decisió presa sota pressió després d'un llarg període repressiu i opressiu no és correcte. Considerar que la monarquia és un règim basat en un mèrit genealògic, no és el millor per avançar en un món global. I, per tant, potser és millor valorar foteses a considerar normal el que no té per què ser-ho.

Ens hem parat a pensar com pot ser que hi hagi un 95% d'ocupació hotelera en un país amb un 21% d'atur? Hem valorat l'impacte ambiental de 800.000 cotxes movent-se? S'ha considerat la quantitat d'aigua i energia consumides? Hem tingut present la quantitat de residus generats? Tenim en compte que tot això és la gènesi del canvi climàtic, del desequilibri social?

Potser, si aquell intent republicà s'hagués estabilitzat i perdurat, ara tindríem un altre nivell cultural i educatiu, hauríem après que el món es mou per responsabilitats no per culpabilitats. Saramago diu que hi ha una edat que permet dir el que es pensa, sense por i amb la tranquil·litat que dona l'experiència apresa i adquirida, majoritàriament dels altres, i, per tant, fer sense esperar permís, però sí, desitjant realitats millors, perdurables per tothom. No sé si la república és la solució ara, abans estic convençut, però el que vivim ara segur que no.