Tradicions

Només cal veure l’oferta de productes d’arreu del món a les nostres botigues. Malgrat això, en els anys que hi portem sí que hem pogut albirar un risc, com és la globalització de determinats hàbits culturals en detriment dels que ens són propis. No fa pas gaire, observàvem com el nostre jovent s’abocava a la celebració del Halloween, una festa importada que està desplaçant de l’imaginari col·lectiu la nostrada festivitat de Tot Sants. Així, els dies anteriors a l’u de novembre, en comptes de sentir el flaire de moniatos i castanyes torrades als nostres carrers, hem pogut veure una munió de nens disfressats de bruixots i, a molts aparadors de pastisseries, carabasses al costat dels panellets.

D’aquí a quatre dies serà Nadal i de nou tornarem a veure un exèrcit de Pares Noel que substitueixen al tradicional i modest Tió. Un Pare Noel, el que ens han venut, que poc té a veure amb la tradició del Sant Nicolau dels països del nord d’Europa, llevat que aquest avi grassonet, amb barba blanca i vestit de vermell va ser una invenció, l’any 1931, del dibuixant Habdon Sundblom per a una campanya publicitària d’una conegudíssima marca de refrescs a base de cola, el color corporatiu de la qual és el vermell.

En definitiva, que hem anat perdent les nostres tradicions deixant pas a noves icones que vénen de l’altra banda de l’Atlàntic Nord, la qual cosa no vol dir que siguin necessàriament dolentes, però sí que ens hauríem de prevenir d’aquesta permanent colonització cultural. Com la proliferació de determinats canals televisius que presenten als nostres joves, de manera gairebé continuada, sèries inspirades en estils i modes de vida que no són ben bé els nostres i que, erròniament, prenen com a models a seguir.

Sortosament, però, tenim un personatge ben de casa nostra que resisteix aquesta onada d’uniformisme cultural. Un personatge que, des de fa quatre segles, s’ho mira tot amb escepticisme i ironia planians des del seu raconet del pessebre. Sí, em refereixo al caganer. Un personatge que gaudeix de bona salut, doncs cada any en veiem de nous, amb rostres de polítics, d’esportistes, de famosos... fins al punt que quasi podríem afirmar que si no hi ha un caganer amb la teva cara no ets ningú. Un dels records més presents que tinc de la meva infantesa és el d’un caganer que fumava amb pipa. Avui, amb les lleis antitabac, no sé si seria un mal exemple per als més menuts. Algú sap si encara es venen caganers que fumen?

Davant la greu situació econòmica que patim, superant el pessimisme que ens envolta, caldrà fer com el caganer i prendre’s la vida amb sornegueria, paciència i distància, així no se’ns indigestaran l’escudella i carn d’olla, els canelons, les neules i els torrons.