Tragicomèdia al Teatre-Auditori

Quan vaig presentar Cròniques de Macondo al Cafè Auditori, la Laura Grau, que conduïa l’acte, em va demanar que escrivís alguna cosa ad hoc. Coincidia que l’endemà sortia el relat numero 100, així que vaig escriure el 101 i, potser influït pel què m’esperava i el pànic al full en blanc, vaig imaginar la platea del Teatre Auditori deserta com el millor escenari per iniciar la presentació.

Deserta? Cap al final del relat, en el punt de gir abans del desenllaç, l’autor, s’entén el meu alter ego, abatut perquè no hi ha públic, es tapa els ulls per protegir-se dels focus i és llavors quan el veu:

“Assegut en la fila set, a tocar del passadís central, hi ha un home de faccions poderoses. La cua que li recull els cabells deixa veure la cara, il·luminada pels llums indirectes. Somriu”.

Només podia ser el Pep Tugues. No el conec més enllà de l’intercanvi cortès quan, sovint, hem coincidit en qualsevol acte de la (fins ara) atapeïda agenda cultural. Però, si em permeteu parafrasejar texts sagrats, “pels seus actes els coneixereu”. Tugues, amb en Gerald Fannon, ha fet pujar el TA de regional a Champions. Podeu recordar qui hi ha passat? Només us diré qui vindrà els pròxims mesos: Obeses, Pablo Milanés, Manel, Poveda, la Simfònica del Liceu, una Traviata, un Becket, un Segarra, West side story...

Programació off, familiar, d’escenari, assajos oberts, iniciatives que han fet molt més que moltes altres coses que alguns creuen importants per a situar-nos en el mapa. No pot ser que se’n vagi rodejat de polèmiques que sonen més oportunistes que oportunes. No pot ser que el fem fora. No pot ser que se’n vagi el talent. No ens ho podem permetre.

 
Comentaris

Destaquem