Una innocentada cubana

 

Avui, dia dels Sants Innocents, fa exactament un mes de la inauguració de l’exposició “Cuba 1898: de colònia a nova república”, una exposició molt recomanable.

Aquell dia l’alcaldessa va oferir-nos el que jo en dic una innocentada. Abandonant el caràcter institucional que haurien de tenir aquestes inauguracions, va fer una paral·lelisme entre el procés d’independència de Cuba i la realitat que s’està vivint a Catalunya; tot fent referència a l’estelada que s’exhibeix a l’exposició, que com hom sap s’inspirà en la bandera cubana.

Unes paraules que, per dir-ho d’alguna manera, constituïen una vertadera distorsió històrica; els paral·lelismes en història, gens recomanables, han d’estar calculats al mil·límetre. No deixa de ser una innocentada la comparació en qüestió, si tenim en compte sobretot que entre els que s’oposaren a l’abolició de l’esclavatge i a la independència, hi havien conspíqües famílies catalanes; no cal recordar cognoms. Personatges que ja feia uns anys que anaven repatriant els beneficis obtinguts de l’explotació dels esclaus cap  a Catalunya.

I, certament, Cuba es va independitzar d’Espanya, per caure en les xarxes de l’imperialisme ianqui. No debades el 1894 el 81% de les exportacions cubanes de sucre, la principal producció, anaven als EUA. Cal recordar que la revolució que es va fer una seixanta d’anys després tingué un caràcter clarament antiimperialista.

Nacionalisme i imperialisme van de la mà. Va ser un nacionalista català de pedra picada, Enric Prat de la Riba, qui va escriure:  “Imperialisme és força de civilització, que vessa d’un poble, de vida nacional intensa, sobre els altres”.

A voltes, és millor no dir res.