Vermut i Can Quitèria

Què més cal fer, em pregunto jo, per atreure l'interès dels meus convilatans?

D'ençà que vaig venir a viure a Sant Cugat, ara fa vint anys, sempre em va encuriosir aquesta mena de casalot que és Can Quitèria; una masia urbana datada en el darrer quart del segle XX. La casa em semblava majestuosa i el fet que fos afusellada per la Guàrdia Civil en els Fets d'Octubre del 34, inquietant. La casa era majestuosa, és cert, però s'anava degradant ràpidament.

Però ves per on, després d'una magnífica restauració, ara ens trobem davant d'un nou espai d'art a Sant Cugat. Un espai que posa en relleu la casa en si mateixa, que havia estat dels Pahissa, i un magnífic fons d'art que, ara mateix, està ocupat per una col·lecció fantàstica de tèxtil català: Grau Garriga, Ràfols, Royo, Delclaux, Aurèlia Muñoz, entre d'altres. L'exposició és deliciosa.

Però no tot son flors i violes; diumenge passat al matí i malgrat que l'entrada és de franc i les portes estan obertes de bat a bat, la meva senyora esposa i jo vam fer el recorregut pràcticament sols. Això si, la vermuteria del costat –que té molta volada- estava plena de gom a gom. Per trobar lloc, després de la visita, vam haver d'entrar dintre del local on l'amo, que és molt atent, ens va explicar que Martini ara és català. Aquesta sí que és bona, vaig pensar.

Què més cal fer, em pregunto jo, per atreure l'interès dels meus convilatans? Sovint tots correm a veure exposicions quan som a l'estranger; sovint paguem una bona quantitat de diners; sovint ens omplim la boca amb aquell artista i aquell altre. I sovint ni tan sols sabem que a casa nostra, per exemple a Can Quitèria, podem contemplar un tapís autèntic de Picasso. I unes pintures murals d'Oleguer Junyent que són una meravella.

 
Comentaris

Destaquem