El virus de la normalitat?

Aquests dies tothom s'omple la boca de la "nova normalitat" —concepte molt inquietant, oi?—, i em vull allunyar de pensaments foscos i catastrofistes per la crisi que ens caurà al damunt i que amb prou feines ens ha ensenyat la poteta, em temo.

Per higiene mental m'estimo més fer una repassada d'alguns aspectes positius del Sant Cugat confinat dels darrers dos mesos i que podríem fer permanents. La "nova normalitat" no hauria de suposar tornar al d'abans amb només uns pocs canvis. Podria convertir-se en una oportunitat per capgirar el que menys ens agrada de la nostra ciutat.

Puc començar pels cotxes i el soroll i els fums. Molts menys vehicles entrant i sortint de la ciutat i, sobretot, circulant-hi per dins. Hem continuat anant a la farmàcia, a buscar el pa, i ho hem fet a peu, segurament més vegades que abans. No hem respirat millor aquests dos mesos? No l'hem vist més net, l'aire?

Més. La desigualtat. Si una cosa deixa clara la crisi, no aquí, sinó arreu, és la interconnexió amb l'exclusió social. Sabent que vivim en una de les ciutats amb més desigualtat del país és un bon moment perquè les administracions s'ocupin encara més d'aquelles persones i col·lectius que patiran més. És bona notícia, per exemple, que l'Ajuntament bonifiqui el 75% de l'IBI als propietaris de la ciutat que rebaixin lloguer. Però cal molt més, per no deixar caure més gent, ni deixar ningú enrere. I seguiria i seguiria perquè, no ens enganyem, no vivim en la ciutat perfecta. Ni en el país perfecte, ni en el món perfecte. I aquesta crisi ens hauria d'obrir els ulls per fer que la COVID-19 es quedi en un fotut virus i no alimenti una catàstrofe social.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.