“Les onades van arrossegar un nàufrag a un illot deshabitat. Cada dia albirava l’horitzó a l’espera d’ajut, però al mar mai no s’hi veia ningú. Per mirar de sobreviure, va construir una cabana i va anar a caçar. Un dia, tornant de l’exploració, va veure una densa fumera que pujava cap al cel: se li estava cremant la cabana. I es va ensorrar del tot. Però vet aquí que l’endemà, una nau empesa pel fum, s’encaminava cap a l’illot”.
John Yates, autor de la paràbola n’explica el sentit: “Encara que de moment sembli impossible, sovint les dificultats comporten efectes positius per al futur”.
Quan ens sentim acorralats per l’infortuni, correm el risc d’esllavissar-nos cap al gorg de la desesperança i que la tenebra no ens deixi veure res de bo: ni la mà que se’ns adreça, ni la corda que ens han llançat. Però sempre queda la possibilitat de l’esperança. Més ben dit, sovint a través d’una prova trobem l’alliberament que no esperàvem. Tal com va fer el fum de la cabana.
Sant Pau diu que “Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen”. Per tant, cal que sempre mantinguem a dintre un fil de confiança i no cedim a la temptació de tancar els ulls i enfonsar-nos en la buidor desolada, sense remei i sense el coratge de saber esperar.