Dijous d’autor
La primera vegada en la vida que vaig sentir Albert Sánchez-Piñol va ser en dijous, a la biblioteca
Em sembla haver-lo vist un dijous de nit a la cua d’una pel·lícula francesa, de les del cinema d’autor. Era Javier Marías. Un dia de dijous i mercat a Sant Cugat vaig entreveure des de l’horitzó de El Mesón l’ombra fugaç, alta i prima del malaurat Gabriel Ferrater.
Quan una dona corria esperitada a Valldoreix dijous passat, Empar Moliner, Sam Abrams ja sortia del Caprabo amb una bossa de versos i Marta Pessarrodona parlava amb una jove als Quatre Cantons, just davant d’una parada on venien mitjons.
En un establiment on cada dijous despatxen paella amb sorolls, de lluny vaig intuir l’efígie de Xavier Bosch davant d’un imponent plat d’arròs.
La primera vegada en la vida que vaig sentir Albert Sánchez-Piñol va ser en dijous, a la biblioteca. M’havia creuat aquell mateix dia amb un Alexandre que enfilava la rambla de Ribatallada amunt. Ara mateix he sentit la veu elegant d’en Francesc Garriga recitant allò que tant m’agrada de “tornar és lluny”. Deu ser dijous.