Els altres catalans(1)
M’he permès plagiar en Paco Candel per a l’article d’aquest mes. I ho fet perquè vull parlar, efectivament, d’altres catalans
Primer de tots, potser perquè és el més antic en l’ordre cronològic, vull esmentar en Joaquim Maria de Gispert i d’Anglí, qui fou l’impulsor del Gran Teatre del Liceu a partir d’una institució musical modesta com era el Liceu Filharmònic Dramàtic Barcelonès. Així, el 1844 la junta del Liceu va encarregar a De Gispert la compra del convent dels trinitaris, al mateix lloc on encara roman el gran teatre. L’aportació creativa de De Gispert va ser la idea de multipropietat com a fórmula de finançament de les obres; mitjançant la propietat amb caràcter perpetu, tant de llotges com de butaques, entre els accionistes que van contribuir a la construcció del teatre. Tot el contrari del que succeïa a d’altres capitals europees, on els grans escenaris lírics eren promoguts des de l’aristocràcia i la mateixa monarquia. Per tant, a banda d’un sistema de multipropietat avant la lettre, també va resultar ser una fórmula de fomentar el sentiment de pertinença i de fidelització, conceptes avui en boca dels grans gurús de la gestió empresarial.
El segon nom que vull rememorar és el de Laureà Figuerola i Ballester, qui va ser el primer Doctor en Dret sorgit d’una universitat espanyola i va destacar en el camp de l’economia i la política. Efectivament, Figuerola essent ministre d’Hisenda, el 1868, va ser l’introductor de la pesseta com a unitat monetària espanyola. La denominació de pesseta, Figuerola la va adoptar del nom popular català de peceta, diminutiu de peça,com eren conegudes les monedes catalanes de plata des del segle xv. Però la capacitat creativa de Figuerola no és queda aquí, sinó que també va ser l’impulsor de la integració de la pesseta dins de la Unió Monetària Llatina, promoguda poc anys abans per França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa per establir un sistema fix de canvis de les monedes respectives en relació amb l’or i la plata. Unió que va estar vigent fins el 1927 i protoembrió de l’actual eurozona.
Per acabar, em referiré en Roc Boronat i Font, però no com a fundador que va ser d’ERC, sinó com l’home que va donar un gir estratègic de 180º a la situació de les persones cegues a casa nostra, especialment aquelles que no disposaven de recursos. Boronat va canviar el concepte de beneficència pel d’assistència, impulsant l’associacionisme entre els invidents per defensar els seus drets, creant el 1934 el Sindicat de Cecs de Catalunya que es finançava mitjançant la venda cupons i organitzant rifes, com a manera de dignificar la seva existència i guanyar-se la vida per ells mateixos. Exiliat a França, Marroc i, finalment a Mèxic, quan va acabar la Guerra Civil va veure com el Sindicat era absorbit per l’Organización Nacional de Ciegos, creada per les autoritats franquistes, però que van mantenir el sistema del cupó. Avui en dia, la delegació catalana de l’ONCE honora la figura de Boronat amb un bust al vestíbul de la seu corporativa.
Aquests tres no són més que exemples de catalans que amb creativitat i empenta van endegar projectes encara plens de vigència. La mateixa creativitat i empenta que hauríem de reclamar com a únic camí per sortir de la crisi que patim.
Més informació