Hi ha qui pot viure i morir sense creure en Déu. L’existència de no creients -agnòstics o ateus- és una realitat en totes les civilitzacions. És important constatar-ho, perquè ens fa veure que l’afirmació de Déu no coacciona. I si no constreny, és que el creient és lliure.
Em deixa profundament satisfet saber que la meva confessió de fe en Déu ha arribat a ser una opció, un acte de llibertat psicològica que m’allibera.
La possibilitat d’existència humana en l’agnosticisme i en l’ateisme, em fa descobrir sense embuts que creure en Déu -tal com sempre ha afirmat la fe catòlica- és un acte de llibertat i que no és ni pot ser una necessitat imposada. No me la pot exigir ni la cultura ni els poders terrenals ni la mateixa raó.
Constato que es pot viure i pensar d’una forma diferent que la meva i que, si penso com penso, no és per cap determinisme. A nivell pràctic aprenc dels no creients que la fe és lliure, no és fruit d’una necessitat de cap mena. Potser sense haver conviscut amb no creients no ho sabria. Jo -que no puc pas deixar de desitjar que tots els homes accedeixin a la fe en Déu- desitjo per a ells la mateixa llibertat que jo tinc. Per als creients la fe esdevé el més gran exercici de la llibertat.