Les xarxes socials estan jugant un paper determinant en aquests dies convulsos. Destaca sobretot Twitter, teatre d’opinions d’uns i altres, sovint en to massa emocional o agressiu, amb freqüència mancat de respecte i a voltes, amb encert i talent.
En la seva cita més coneguda, Marshall McLuhan deia: “el mitjà és el missatge”, i mai com avui ha estat tan vigent aquesta constatació de la influència que la tecnologia imposa sobre la comunicació. Un mateix contingut es percep de forma molt diferent si t’arriba per un diari digital o de paper, per una cadena de TV nacional o espanyola, per Facebook o Twitter, per ràdio o Whatsapp.
Els xats són potser l’exemple més paradigmàtic del soroll digital d’aquests dies. En el meu cas, em vaig afegir a un grup la vigília de l’1 d’Octubre i no n’he sortit fins a la proclamació de la República. Format per votants al mateix col·legi, va servir per a la defensa de la seu electoral i s’ha allargat davant els atacs ignominiosos a la democràcia, la llibertat de les persones i d’expressió i la dignitat nacional. Com podeu imaginar, hi ha de tot. Em vaig fixar en un freqüent opinador perquè es deia igual que un amic d’escola. El vaig contactar i ho era! Ens vam trobar i, tot prenent una cervesa, vam parlar del 75, quan fèiem COU i lluitàvem per la llibertat.
Quaranta anys més tard ha canviat el mitjà: en comptes d’octavetes, ara escampem whatts i piulades. El flashback és total. Si al 75 tancaven diaris, ara són webs. El mitjà segueix sent el missatge. Vull oferir aquest text en suport dels companys de mitjans amenaçats, i en especial del meu editor. Gràcies Ramon, per la valentia i la professionalitat.