Habitatge sí, però no aquí: la contradicció de Sant Cugat
'No es pot defensar al mateix temps que falta habitatge i oposar-se sistemàticament a construir-lo, o almenys, no sense assumir que aquesta contradicció té conseqüències'
A Sant Cugat hi ha un consens clar, i així ho diuen entre altres les dades que consten en la 50a Onada de l'Observatori Sociològic d'enguany, i no és un altre que la falta habitatge al municipi, i especialment d'habitatge assequible. Ho diuen les dades, ho repeteix la ciutadania i ho perceben, sobretot, els qui tenen més dificultats per a emancipar-se o romandre a la ciutat.
No obstant això, quan es plantegen promocions concretes d'habitatge públic en determinats barris, aquest consens s'esquerda, apareixen reticències, queixes i oposició veïnal, i llavors sorgeix la pregunta incòmoda: com és possible que ens preocupi tant un problema la solució del qual rebutgem quan s'acosta?
La resposta no és senzilla, en el fons, Sant Cugat viu atrapat en una contradicció molt humana, volem solucions col·lectives, sempre que no impliquin costos individuals. L'habitatge assequible és necessari, ningú ho discuteix, però la seva materialització implica canvis reals, més densitat, transformació urbana i, sobretot, la percepció que l'entorn immediat pot alterar-se.
Part d'aquesta resistència té a veure amb la por. Por de perdre valor immobiliari, al fet que el barri canviï o al fet que es trenqui un equilibri que molts consideren fràgil. No sempre són temors fonamentats, però sí que són comprensibles en una ciutat on l'habitatge representa, per a molts, el principal patrimoni, i, a més, se suma una determinada idea d'un Sant Cugat ordenat, tranquil, de baixa densitat, on qualsevol intervenció que es percep com una amenaça a aquest model genera rebuig, fins i tot si respon a una necessitat evident.
També hi ha un altre component, molts veïns no rebutgen l'habitatge públic en si, sinó la seva localització. "Que es faci, però no aquí". El problema és que, si tots els barris pensen igual, la conseqüència és la paràlisi. I aquesta, perpetua exactament allò que es critica: la falta d'habitatge.
Resoldre el problema de l'habitatge no és una abstracció, implica decisions concretes en llocs concrets, i això implicar assumir que l'interès general, a vegades, passa per acceptar canvis en el particular. Sant Cugat no és una excepció, és en realitat un mirall bastant fidel del que ocorre en moltes ciutats pròsperes, alta qualitat de vida, expectatives elevades i dificultats per a gestionar les tensions que genera el propi èxit.
Perquè, al final, no es pot defensar al mateix temps que falta habitatge i oposar-se sistemàticament a construir-la, o almenys, no sense assumir que aquesta contradicció té conseqüències.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.