La teoria "santcugatenca" de l'amor

Sabíeu que als suecs no els agrada que els hi expliquis la vida si no t'ho han demanat? Aquest és una de les normes que he après al documental La teoria sueca de l'amor, d'Erik Gandini. I si et pregunten "com estàs" a l'ascensor, val més que diguis "bé" i s'ha acabat. Tot el que sigui parlar per parlar, els molesta. Dedueixo que tampoc no es dediquen al tafaneig, activitat que als llatins tant ens agrada, i que segons alguns estudis psicològics és bona per a la creació de vincles socials.

Al film s'hi descriu una societat individualista, en què s'han perdut els llaços familiars i veïnals i on la soledat, en especial de la gent gran, és una epidèmia normalitzada. L'estat del benestar està tan desenvolupat que pot fer de "mama" de tothom i no cal recórrer a la solidaritat intergeneracional perquè tots els serveis de la persona, des que neix fins que mor, els cobreix l'estat: les ajudes socials que reben els suecs creen una gran xarxa de protecció que fa innecessari que ningú depengui de ningú.

Diu Zygmunt Bauman que els éssers humans perdem l'habilitat de relacionar-nos amb els altres com menys ens hi relacionem. I acabem acomodant-nos a la soledat. L'aïllament porta més aïllament. Per això, tanta gent a Suècia mor sola a casa seva, oblidada.

Hem de preguntar-nos quin model de societat volem a Sant Cugat, si la sueca o la "santcugatenca". Hem d'observar bé quines polítiques es duen a terme perquè ens ajudin a trobar l'equilibri entre una administració atenta a les necessitats dels seus ciutadans i una ciutat que manté l'esperit de poble, on parlar per parlar amb el veí continuï sent desitjable.