Postal de Sant Cugat de principis del s.XX. FOTO: Arxiu

Opinió

Records de vinyes i cereals

La tradició del conreu de la vinya i els cereals

Durant centúries, en aquestes contrades els cultius de la vinya i els cereals han estat primordials en la nostra agricultura. Segons descriu Xavier Bou en una publicació seva, durant el segle x aquests productes ja eren majoritaris en els seus cultius.


Durant el segle esmentat, totes les noves possessions que anava incorporant el Monestir al seu patrimoni gairebé es repartien en vinyes i camps de cereals, alguns camps de pomeres i alguna altra fruita, i poc en regadiu, ja que aquests sols es desenvolupaven a prop de rieres, rius i torrents, a part d’alguna petita presa d’aigua de molins fariners que hi havia escampats en llocs on corria un xic d’aigua.


Aquests molins servien per triturar tots els cereals que es produïen pels voltants. De vegades eren de diversos propietaris, com queda demostrat pels testaments, on trobem un cas en què un molí era dividit en diverses parts de propietat, puix les seves instal·lacions tenien unes despeses molt elevades i era molt estrany que un propietari sol s’atrevís a fer una empresa de tal envergadura.


De quins cereals feien el seu pa? Ens tornem a remetre altra volta als testaments, ja que no hi ha cap més font que ens ho pugui aclarir. D’aquest text es dedueix que els cereals més panificables eren el forment (formentum), el blat i l’ordi; també hi queden ben especificats els llegats de cada tipus de gra, com llegim en el testament de Sunifred, on consta que deixa sis sextaris d’ordi a Centul i a Ermengodo, i la meitat del seu forment. Mana que el que resti, un cop liquidats els seus deutes, sigui venut per fer donatius a monestirs, esglésies i bons sacerdots.


En aquell temps, a part del pa de blat i sègol, també se’n feia d’ordi i civada. M’imagino que tot devia dependre de la situació de cada família, puix és ben sabut que el pa més menjable és el de blat i, en segon terme, el de sègol, però m’imagino com devia ser el d’ordi i civada, per la quantitat de despulla que tenen aquests grans. Després de la nostra guerra, en vaig haver de menjar d’ordi i de blat de moro, i recordo els cops de coll que havia de donar per poder-me’l empassar; ara el de civada no sé com s’ho farien, però crec que no patirien mai de glàndules inflamades.


Després de l’atzucac de la invasió arabesca l’any 985, es reprengué la replantació de vinyes en gran part del territori que tenia el Monestir, la majoria amb contractes de complantació. Aquest cultiu va arrelar als plans i entorns del Penedès i als del Vallès, fins i tot, en terreny muntanyós en forma de llenques o feixes. Aquest ha estat un cultiu molt important fins al principi del nostre segle, ací al Vallès; al Penedès, però, continua sent el cultiu estel·lar, a causa de l’elaboració del cava, activitat molt arrelada a aquesta comarca. Al nostre entorn, per la proximitat de la ciutat, el cultiu ha anat desapareixent per molts motius, fins que de les vinyes ja sols resta el nostre record.