“Seria a Sant Cugat si el projecte a la Casa Aymat s’hagués fet”

Grau-Garriga viu des de 1985 a St.Mathurin, en un poblet d’Anjou, França, on hi va arribar per fer una exposició i un environament. Allà va conèixer l’Anna, la seva dona, i hi viu amb les seves dues filles petites. A Anjou és on se centren la majoria dels seus projectes artístics. Per aquest motiu és car de veure’l a Sant Cugat tot i que sempre que pot ve a Catalunya. L’hem anat a veure a Sitges, on hi ha passat uns dies de vacances a la Suite Grau-Garriga, una habitació d’hotel pintada per l’artista.

Al setembre enceta la temporada a la Canals i a la Casa Aymat. Què hi veurem?
Al museu hi veurem una part de les mateixes obres que fins ara s’han exposat a Vilafranca. Són tapissos dels anys 80. Més endavant l’exposició seguirà per altres ciutats.

I a la galeria Canals?
Obres d’èpoques diferents. No serà tapís, sinó pintura i dibuix.

L’exposició commemora el seu 82è aniversari i ja en fa 67 que es dedica al món de l’art. Quin balanç fa de la seva vida artística?
Estic molt content d’haver decidit fer aquesta professió, és la que em convenia. Penso que no hagués sigut ni un bon polític ni un bon economista.

En quin moment artístic i vital es troba ara?
Estic en la plena maduresa. Ja fa un temps que, sobretot a França, ha crescut un interès inèdit en la meva obra, sobretot per part de col·leccionistes i d’especialistes del món de l’art.

En quins projectes està treballant a França?
Les autoritats i els ciutadans de Saint Mathurin em van demanar que deixés la meva petja al poble i vam decidir de fer un gran retaule mural de 18 metres d’alçada per col·locar a l’església. Al centre hi ha un vitrall i el que l’envolta és pintura. És una obra dedicada a la pau que s’inaugurarà el proper 19 de març, per Sant Josep.

Ha conreat diverses tècniques, es pot dir que és un artista polifacètic. Amb quina cara es queda?
És molt difícil de dir perquè els artistes que hem nascut al s.xx venim d’una època de continus canvis culturals els quals es transmeten als artistes. Per això fem de tot; dibuix, escultura, pintura, tapís, etc. De la mateixa manera que al Renaixement. Pensa que Miquel Àngel no es considerava pintor, sinó escultor, i tot i així va fer la Capella Sixtina.

Una tècnica necessita l’altra?
No, perquè el que per nosaltres és més important és l’aspecte conceptual, la filosofia de l’art en si. I això ho pots expressar tècnicament tant d’una manera com d’una altra. El que és important és que tinguis el mínim de coneixements fonamentals per fer-ho. Quan fas una cosa que té una finalitat conceptual diferent i tens la necessitat de canviar-la, estàs obligat a fer-ho amb tot el que pots.

I, per què el tapís?
Perquè a Sant Cugat hi havia la casa Aymat. Va ser una casualitat. Vaig voler convertir l’art menor, el tèxtil, en un art major: el tapís com a obra d’art, fet directament per l’artista. Per això se m’ha identificat tant amb el tapís, perquè era diferent.

També ha exposat per tot el món. Alguna anècdota per compartir?
Recordo en una exposició a NY en què va venir gent del món de l’art i intel·lectuals americans. I, com a tot arreu, hi havia molts catalans. Un dels crítics ens va dir: “- En què parleu?”, “- En català”. I va contestar: “- Ara ho entenc! És la llengua dels artistes! Picasso, Miró, Tàpies, Pau Casalslaparlaven”.Em va fer molta gràcia.

Per què va començar a fer estades a França?
Perquè la França de després de la Guerra Civil espanyola era el país de la llibertat en relació a la dictadura que hi havia a Espanya. I per altra banda, tenia ganes de conèixer la meva família exiliada. Vaig fer amistats ràpidament a París. Amb un dels que vam confraternitzar va ser Paco Ibáñez, amb qui encara compartim moments especials.

Per què no ara a Sant Cugat?
Jo seria a Sant Cugat si el centre de recerca i d’investigació que s’havia de fer en un principi a la Casa Aymat s’hagués dut a terme. Ja teníem casa per viure-hi. Però no sé per quina raó, quan teníem el suport de la Generalitat i de la UNESCO, l’Ajuntament no hi va acabar de creure. A més, a Anjou em van donar moltes facilitats perquè m’hi quedés, em consideren com si fos d’allà. Fins i tot, d’aquí a dos anys em volen tornar a organitzar una altra retrospectiva, la tercera.

L'artista santcugatenc va estudiar a la Llotja i a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Va treballar en l’àmbit de la pintura mural i el vitrall i entrà en contacte amb el món del tapís a través de l’antiga Casa Aymat (Escola Catalana del Tapís). Les seves obres s’han exposat arreu del món.

Nota informativa:
En el moment de tancar aquesta edició, l’artista ha patit un ictus hemorràgic i està hospitalitzat a Angers (França). El seu estat és greu.