La màgia del teatre viscuda des del so, amb Roger Ábalos

El santcugatenc ha estat reconegut amb els Premis de la Crítica en la categoria d'Espai Sonor per l'obra 'Davant la jubilació'

Roger Ábalos és un santcugatenc de 35 anys que exerceix com a tècnic de so des de l'any 2001. Després de començar en el món dels directes, la seva trajectòria va continuar al món dels rodatges i els audiovisuals. Com a freelance, ha treballat en diferents sectors, però finalment es va reincorporar al camp de l'àudio en directe, "perquè ho trobava a faltar", admet.

Tot i fer diferents tipus de directes, el que més l'omple és el teatre. La seva trajectòria en aquest àmbit va començar amb les T de Teatre. "Vaig entrar a la companyia l'any 2008 per fer una substitució, i vaig fer una temporada de l'obra Com pot ser que t'estimi tant", explica. Actualment, continua fent treballs esporàdics amb la companyia.

Va ser gràcies a aquesta feina que va conèixer el Roc Mateu, "un molt bon tècnic de so, i dissenyador de so, que és el meu mestre", admet. Es van conèixer amb el muntatge Nelly Blue, de Marta Pérez, un cop va deixar T de Teatre.

Precisament amb T de Teatre va fer després el muntatge Delicades. "Una obra molt bonica, amb la qual vaig heretar el disseny de so del Roc", afirma. Una feina, la que ha fet amb la companyia, de la que en diu que ha après molt. "Fent d'operador de so, adaptant el disseny a la gira, a cada teatre... he après molt, pel que fa a presa de decisions, respectant la idea original però modificant...", explica.

 

De fet, afirma que el primer disseny de so "potent" que va fer va ser precisament per aquesta companyia, amb el muntatge Dones com jo, de Pau Miró, que s'estrenava al Romea per un Festival Grec. "Allà em vaig estrenar", sentencia.

Més enllà de la seva tasca amb TdeTeatre, Ábalos fa feina per al Circ Cric, i actualment, amb LaPerla29 fa El Petit Príncep, a més d'acabar de desmuntar el muntatge Scaramouche.

El santcugatenc amb la companyia T de Teatre  FOTO: Cedida

D'altra banda, va fer Els cors purs, amb Damien Bazin, que els va valer la nominació als Premis Butaca, i ha treballat amb Àlex Rigola o Lluís Pasqual, entre altres, a través de Bitò Produccions. Recentment ha estat reconegut amb el Premi de la Crítica en la categoria d'Espai Sonor per l'obra Davant la jubilació. Una obra que també li va valer el premi com a Actiu Principal a la també santcugatenca Marta Angelat.

Un reconeixement que li va suposar una sorpresa. "D'entrada, perquè penses que hi ha gent molt bona", explica, però segueix: "després dius, fa temps que treballo, han estat moltes hores de feina, d'esforç i pressió, i està molt bé. Em va fer molta il·lusió". Crear aquest espai sonor va comportar una feina de mes i mig, amb assajos i hores d'estudi. "Era un muntatge complex, i em vaig complicar una mica la vida. Tenia 16 altaveus a la sala... segurament ho hauria pogut fer amb menys, però no se fer-ho més fàcil. Si em puc complicar la vida, me la complico", explica.

"Em fa il·lusió que m'ho reconeguin, perquè hi ha hagut molta feina al darrere. I també que siguin els Premis de la Crítica, que no tenen interessos comercials", sentencia.

La feina dels dissenyadors de so, però, encara no és una feina reconeguda de manera extensa. "Normalment el que es veu són les llums, que és el quadre, però després, hi ha els ambients, que potser no notes, però hi són...", defineix. Una feina artística, ja que "es tracta de traduir la idea que té el director al cap en un espai sonor".

Aquesta creació d'espais sonors és una tasca que va a més en els últims anys, afirma Ábalos. "De fet, els premis en disseny sonor són molt nous; els Max per exemple no en tenen. No és una feina que estigui reconeguda des de fa gaire, i encara hi ha premis importants que encara no ho reconeixen", lamenta.

Amb tot, augura un bon futur. "Hi ha coses molt interessants que s'estan fent. Hi ha programes de so que ens permeten fer filigranes, i evoluciona en jugar, en crear aquests ambients, en suggerir unes emocions. Ser un més. Suggestionar i commoure l'espectador", descriu. I afegeix que "ser un més potser sembla molt ambiciós, perquè no estàs a l'escenari defensant un paper, però sí que és veritat que si pots ajudar a commoure, és fantàstic".

En aquest sentit, mostra la seva satisfacció en saber que "de vegades, part dels aplaudiments finals, o de les llàgrimes, van per tu, i per les llums. Si ho has aconseguit, ajuda molt".

Més informació
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?