Raül Romeva: "Hem parlat molt de votar i poc de l'Estat que volem”

El santcugatenc Raül Romeva encapçalarà la llistà unitària formada per partits i entitats sobiranistes, i que té per objectiu assolir una majoria independentista al Parlament. El TOT l'entrevista perquè expliqui com veu el procés independentista i quines sensacions té de cara a les eleccions del 27 de setembre.

Qui i quan li va proposar encapçalar la llista unitària del 27-S?

M'ho proposen, en plural, el dimarts 14 de juliol, fa una setmana, després d'haver arribat a un acord les entitats amb dos partits. I la proposta és que encapçali la llista juntament amb Carme Forcadell i Muriel Casals. Em demanen que m'ho plantegi perquè és un fet excepcional i extraordinari. I just en aquest context d'excepcionalitat, ho accepto.

 

No va tenir, doncs, gaire temps per pensar-s'ho?

No, entre altres coses perquè portava molt de temps pensant que no ho faria, és a dir, perquè implicava renunciar a la meva situació de confort... Penseu que jo estava molt bé, havia deixat unes funcions i estava fent coses que tenia moltes ganes de fer, sobretot elaborar discursos i relats, escriure, pensar... Jo crec que tenia l'activitat molt canalitzada cap allò que volia fer i havia dit moltes vegades que jo no tenia intenció de tornar a l'àmbit institucional, però sempre havia pensat que faria una sola excepció... Només em plantejaria pensar-m'ho si fos per anar per feina i fer aquest pas; contràriament, personalment no tindria sentit. I si és per fer això i hi sumo, doncs provem-ho!

 

Després d'uns anys intensos d'eurodiputat volia també temps per a la família, per impartir classes a la universitat, per a vostè... Què li ha dit la seva dona de tot plegat?

L'acord que teníem era justament aquesta excepció, participant en aquest projecte de país. Era l'única raó per la qual jo podia abandonar circumstancialment la meva situació personal. I la família m'acompanya en aquest procés, que no serà fàcil.

 

I els excompanys d'ICV-EUiA què hi diuen?

És lògic i comprensible que discrepin que jo encapçali aquest projecte. Després n'hi ha d'altres que sí que comparteixen l'objectiu, i tot plegat és molt respectable.

 

“La CUP? Si després del 27-S altres s'hi volen sumar, doncs... [endavant]”

Quines condicions va posar per encapçalar la llista unitària?

Només aquesta que us comento: anar per feina. Això no va de persones, aquí tothom està fent un acte de generositat i tothom està cedint molt en funció d'un interès col·lectiu i d'un bé comú que transcendeix les persones. Els noms de la llista és el menys rellevant, però sí que ho és l'objectiu d'aquesta llista...

 

Però els noms de la llista condicionen molt l'electorat...

No dic que els noms no siguin importants, però no és el més rellevant. Més important que els noms de qui encapçala o tanca la llista és la possibilitat de fer suficientment bé el que no ens van deixar fer el 9-N.

 

Aquesta llista unitària tindria més força amb la CUP. Li sap greu que no s'hi hagin integrat?

Personalment, tinc un respecte total i absolut per totes les opcions individuals i col·lectives. Hauria estat millor? Jo no nego les simpaties per la CUP com les meves simpaties per altres candidatures com podria ser la d'Iniciativa per Catalunya o altres opcions que ideològicament compartim moltes coses. Ara, en aquest tema concret i excepcional, com que no són unes eleccions autonòmiques, cadascú se situa on creu que s'ha de situar. El que a mi em preocupa i m'interessa sobretot és que el 27-S tinguem una majoria al màxim de clara possible per poder dir a Catalunya, a la resta de l'Estat i al món que volem la independència. I després per construir el nou país necessitarem molta gent que segur que no haurà estat en la primera part d'aquest procés fins al 27-S. I jo compto que això ho sabrem fer i que ho farem. Per tant, si abans del 27-S alguns se'n volen quedar fora, però al final s'hi volen sumar, doncs... Cadascú pujarà al carro en el moment que toqui i farà el que consideri que ha de fer.

 

El seu compromís acaba el 27-S o el veurem representant una institució pública o al Govern?

Depèn. El compromís d'aquesta proposta és que el dia 27 de setembre tinguem una majoria a favor del sí per engegar un procés constituent i proclamar la independència de Catalunya. Si no és per això, ens ho haurem de replantejar tot. Però com que no són unes eleccions autonòmiques normals, el que hem de fer és una proposta específica per aquest objectiu que tenim: començar un procés que hauria de ser com més curt, ràpid i segur millor, sabent que el temps és el que és i les incerteses són les que són.

 

“Atenció si negociem amb Madrid! Cameron va fer una promesa que no ha complert”

Madrid finalment negociarà amb Catalunya si el 27-S hi ha una àmplia majoria a favor del sí, o no hi ha res a fer?

Tant el PP com el PSOE estan en aquesta postura intransigent des de fa molt de temps. I a Podemos, que està guanyant espai, hi ha simpatia, hi ha un to diferent, hi ha una complicitat des del punt de vista de l'exercici democràtic..., i això, com a mínim, des de la discrepància educada, crec que és d'agrair. Però també hi ha molts pros, molts límits, moltes cotilles que el mateix Podemos està plantejant... La meva lectura és que l'Estat no té cap incentiu per negociar en la mesura que no té la garantia que aquí hi ha una majoria de gent que vulgui la independència; per què han de negociar res si es pensen que potser som quatre gats? Però si hi ha una majoria, òbviament hi haurà d'haver una negociació. La pregunta és: què és negociar? Ells voldran negociar una cosa, però aquí n'haurà sortit una altra. Però s'haurà de negociar. En qualsevol separació d'una parella arriba un moment que cal seure i pactar què passarà amb els fills, amb els béns comuns o compartits, etc. Jo aquí trec moltes lliçons del que va passar a Escòcia; allà hi va haver una oferta del govern que va condicionar un canvi d'una part de la població que estava disposada a votar a favor del sí i que, finalment, van canviar el vot. Cameron va fer una promesa que avui encara està per complir..., i això ha comportat que a les últimes eleccions, de 59 diputats que tenia el Partit Nacionalista Escocès s'hagi passat a 56 diputats. Per tant, atenció quan algú ens digui: “Hem de negociar”.

 

Quins són els riscos del 27-S?

De riscos sempre n'hi ha, entre altres coses perquè això no ho hem fet mai. Seria irresponsable dir que això seria bufar i fer ampolles, no ho serà. Tindrem moltes dificultats i, per tant, necessitarem la complicitat de tots aquells que creuen que això s'ha de fer. I hem d'enfortir totes aquelles persones que siguin més vulnerables del sistema i no pateixin en tot aquest procés, això és fonamental. Explicar contes de fades no és la millor manera d'anar a convèncer ningú, només generaria suspicàcies; tampoc és legítim explicar històries de terror. El que cal és ser honestos i dir que això es pot fer i sabem com fer-ho. Però necessitem un mandat ciutadà que evidenciï el que volem que passi, i un full de ruta fins a la proclamació d'un nou Estat.

 

“Sóc independentista, però no nacionalista”

Està convençut que a Catalunya ha crescut el sentiment independentista, però no el nacionalista, oi?

Estic absolutament convençut d'això. És més, jo en sóc un exemple, com molta altra gent. I això no vol dir que estigui en contra de la gent que es defineix com a nacionalista, només faltaria! Però hem de ser molt conscients que la condició d'independentista és transitòria fins que tinguem l'Estat propi. Un cop desapareix aquesta condició pots ser liberal, consevador, de dretes, ecosocialista, d'esquerres, diferent... També pots ser independentista i nacionalista, com també hi ha gent que és no-independentista que és nacionalista, tant en l'àmbit català com en l'espanyol. Aquestes etiquetes l'únic que fan és ajudar-nos una mica a entendre la complexitat del moment que estem vivint. I no han de servir per reduir la realitat a estereotips, perquè en el moment que nosaltres estereotipem la població en funció del que pensen sobre segons quin tema, el que fem és tergiversar la realitat i això és un error gravíssim i més en moments tan delicats i sensibles com el que estem vivint.

 

Des del setembre del 2012 fins avui els polítics han insistit molt en la necessitat de votar per aconseguir ser un país normal, però no han explicat pràcticament com seria aquest país. Hi ha molta gent que amb aquesta informació potser tindria més clar el seu vot.

Sí, i és la clau. Un dels grans errors que s'han comès històricament en tot aquest procés ha estat parlar molt de l'objectiu en genèric, com si no tingués cap conseqüència pràctica en el dia a dia de les persones. S'ha parlat molt del què, però poc del perquè i del per a què. El que jo estava fent precisament fins ara des del punt de vista argumental a la campanya Ara és l'Hora és explicar el perquè del procés. Jo aquests dies estic parlant molt de la candidatura quan el que hem de començar a explicar és per què. Si no tenim eines perquè els hospitals i les escoles puguin funcionar amb garantia i seguretat, però també amb la solvència que necessitem, doncs el servei que oferim a la ciutadania és pitjor. Si no tenim capacitat per gestionar els recursos i poder decidir, per molt que tu siguis d'una opció ideològica o d'una altra, tens un marge molt limitat d'actuació. Per tant, has de poder disposar de la caixa i en funció de la majoria que surti serà una opció o una altra qui les gestioni, però necessites tenir aquesta caixa perquè tenim un Estat en contra. Necessitem també tenir la capacitat de negociar en l'àmbit internacional en aspectes tan importants com la gestió energètica, la gestió de les infraestructures, la gestió dels béns comuns que ens afecten, etc. Si tenim les eines, no és garantia que ho fem bé... La gent haurà de decidir quin govern o altre pot gestionar-les. Però primer ens hem de dotar d'aquest marc que ara no tenim. Fa uns dies, per exemple, el Parlament de Catalunya va votar a favor de tancar els Centres d'Internament de les Persones Immigrades, però com que és una decisió que no podem executar, la capacitat està en mans del govern de l'Estat espanyol...

 

D'aquí al 27-S tindrà temps de nedar a mar obert, fer castells amb els Gausacs de Sant Cugat, donar classes a les universitat...?

(Riu) No ho sé! Bé, les classes ja han acabat. De temps per nedar, no ho sé, però intentaré escapar-me, ja per un tema de salut mental i física, i de fer castells..., per cloure la primera part de la temporada ens queda ja una sola actuació. I a partir del setembre, ja en parlarem, però intentaré fer una vida tan normal com sigui possible. Aquesta situació és excepcional i la meva aspiració és, com el país que volem, poder fer una vida normal.