Història de com els ajuntaments vivien dels arrendaments a comerços

Fins a mitjan segle XIX, de fet les coses començaren a canviar a partir dels anys trenta d’aquell segle, els ajuntaments dels petits i mitjans municipis de Catalunya vivien dels ingressos que els proporcionaven l’arrendament amb caràcter privatiu d’un seguit d’activitats comercials: la fleca, l’hostal, la taverna, la botiga de queviures i, sobretot, la carnisseria.

En el cas de Sant Cugat, aquests arrendaments representaven el 73% dels ingressos (dada del 1833, poc abans de la seva supressió). La carnisseria aportava el gruix d’aquests, en concret significava el 54% de tots els ingressos i el 74% dels ingressos en concepte d’arrendaments. El seu pes específic havia anat augmentant amb el pas del temps, a mesura que la població augmentava i, per tant, també ho feia el consum de carn. A la segona meitat del segle XVII representava el 15% dels ingressos, cent anys després ja en representava un 34%, fins a arribar a significar la meitat, com ja he indicat.

Les condicions

La taba d’arrendament fixava amb detall les condicions de venda de la carn. L’arrendatari estava obligat a vendre carn a tothom (veïns i passejants) i en tot moment (tant en temps de sanitat i pau com de malalties i guerra). No es podia vendre una carn per altra, calia emprar balances netes i davantals blancs. No podien haver-hi ni cabres ni ovelles a la carnisseria (vius, s’entén).

La sang i les tripes havien de ser lliurades als regidors, amb l’import de la seva venda es compensava l’escàs salari del mestre de minyons. Es venia carn de moltó (be capat), crestat (cabrit castrat) i anyell. Es podia vendre carn de crestat, bona i grassa, només de maig a octubre. La carn d’anyell, per les festes de Pasqua. El moltó es venia durant tot l’any, menys quan no estava permès per l’Església. No es podien matar moltons i crestats golluts, és a dir, amb goll.

El ramat de moltons i cabres no podia superar els cent caps i només podien pasturar pel terme quan calia fer matança. La taba també establia les condicions de pastura, el dret dels regidors a triar el bestiar a matar i el vistiplau de l’Ajuntament en la contractació del pesador i el tallador de carn, dels quals en fixava el salari. També s’establia el preu de venda.

El 1815 era de 10 sous i 6 diners per lliura carnissera de moltó i 9 sous i 3 diners per lliura carnissera de crestat. Els preus variaven d’un any a l’altre, així, per exemple, l’any següent la carn de crestat es venia a 9 sous els mesos de gener, febrer i març i a 8 sous 6 diners la resta de l’any. El pacte número vint-i-nou de la taba garantia els ingressos municipals: “Lo arrendatari haurà de pagar un sou per cada cap de bestiar se matarà en dita carnisseria”.

La carnisseria del carrer Major

La carnisseria estava al carrer Major, prop de l’actual plaça de Sant Pere, al costat d’una de les fleques locals. Era un edifici amb porxo, molt deteriorat, com indicaria l’Ajuntament en un escrit de mitjans de segle. El dret municipal a la venda de carn es basava en una concòrdia signada entre la comunitat benedictina, en concret el seu abat i paborde major, i l’Ajuntament; i la privativa procedia d’una concessió del patrimoni reial.

Pel primer dret, que incloïa l’ús del local, l’Ajuntament pagava un cens perpetu de 12 lliures l’any a la pabordia major; pel segon, pagava 13 sous i 6 diners cada any i 110 sous cada vint-i-cinc anys en concepte de dret d’amortització, a l’esmentat patrimoni reial. No cal dir que els pagaments sempre anaven endarrerits, el 1828 es pagaren endarreriments que s’arrossegaven des de 1788.

Per concloure: l’arrendament de la carnisseria, com els altres, no només garantia els ingressos que necessitava l’Ajuntament, sinó que, a més, assegurava l’abastament de carn i en regulava les condicions de venda i els preus (així com altres arrendaments feien amb el vi, el pa i altres queviures).

Tot això, com he indicat, canviaria amb els vents de liberalisme econòmic que escombraren les traves al comerç (però també les garanties d’abastament) que caracteritzaren l’Antic Règim. Però aquesta és una altra història.