Masip: “M'agrada sentir-me un més al Nepal, i acostar-me al màxim”

El santcugatenc Pep Masip, nascut el 1961, és bomber des del 1992 i forma part del Grup d'Actuacions Especials (GRAE) des del 1997. L'any 2004 va iniciar la seva trajectòria com a cooperant viatjant a Tailàndia per col·laborar després del tsunami que va arrasar la zona. Anys més tard va viatjar a Haití després del terratrèmol, i actualment està estretament vinculat al Nepal, on també va viatjar després del terratrèmol de l'abril de 2015.

Actualment, es troba al Nepal. Aquest és el seu quart viatge a la zona després del sisme. Just abans de marxar, el 21 de febrer, va explicar al TOT Sant Cugat la seva experiència.

Què el porta a fer tasques de col·laboració en països com Nepal?

Hi vas, primer, una mica per impuls visceral. Com que aquí ja em dedico a ajudar gent. Un cop allà, el fet d'anar-hi per lliure, et permet moure't i fer contactes amb la gent del lloc. Aquesta manera de viatjar, o cooperar, també et fa poder arribar més a prop de la realitat que hi ha, cosa que et fa tenir més números d'encertar on pots ser més útil segons les teves aptituds, i també el que et ve de gust. No ens enganyem, l'ideal és poder treballar en el que et ve de gust en el moment que et ve de gust. Ets més feliç.

Actualment, la teva tasca de cooperació està vinculada al Nepal.

Jo tenia uns vincles amb Nepal, pel tema de muntanya, i ja hi havia estat quatre cops. L'últim cop feia 12 anys, i justament a la Vall de Langtang, un dels llocs més afectats per les conseqüències del terratrèmol. Feia un parell d'anys que tenia moltes ganes de tornar, però necessitava l'excusa; no sóc de planificar viatges. Sempre he anat als llocs quan la vida m'hi ha portat. Tornant d'un viatge a l'Àfrica vaig veure la notícia al diari i crec que inconscientment ja vaig decidir que aniria. En quatre dies estava empaquetant les coses. Ara ja vaig pel quart viatge.

Quina és la seva tasca allà?

Han canviat les coses que he anat fent en funció de la gent que he anat coneixent. Al primer viatge vaig fer atenció mèdica a la gent que estava més recent del terratrèmol. El segon viatge va ser una combinació d'assistència mèdica i d'educació i entreteniment a la gent dels camps de desplaçats. Al tercer ja vaig fer una cosa que em va venir de rebot. Vaig conèixer una parella d'italians que feien un trekking, i portaven roba per a nens. Em van demanar ajuda, i vaig dir que sí. Vaig fer aquesta feina junt amb assistència mèdica de malalts més crònics. Això de la roba m'agrada molt, perquè és com molt agraït. Fas feliç a moltes famílies.

Quin ha estat el viatge més dur al Nepal?

El segon, perquè era estiu i era l'època dels monsons. Va ser el més dur en el sentit d'anar contra el clima. És incòmode, sobretot per les sangoneres, no són gens agradables quan perds el compte...

Però, tot i això, va decidir tornar...

Vaig decidir que per poc que pogués tornaria a la tardor per treure'm el mal gust de la pluja i les sangoneres, i anar a la muntanya a gaudir-la. El tercer viatge va ser molt productiu, perquè vaig trobar gent amb la qual vam coincidir allà, i els darrers dies vaig tornar a un poble amb una família que havia estat a l'estiu. Una família que també vaig conèixer de manera casual. Vaig anar a una entrega de medicines amb un helicòpter de l'ONU i no hi havia ningú que sabés res de medicina, i em vaig quedar jo a fer la feina d'atendre a la gent, i la família que em va acollir.

Mentre ha estat a Sant Cugat ha seguit fent tasques per ajudar el Nepal.

Entre viatges he anat engegant diverses coses perquè se segueixi parlant del Nepal aquí, és a dir, xerrades, venda de productes que he portat d'allà per no sols demanar ajuda econòmica... I també amb el món del swing he fet algunes coses, com bosses, he muntat algunes ballades, ara preparo una gran festa per l'abril...

També aprofitant les noves tecnologies...

Estem creant una pàgina, Help in Nepal, on penjo informació de les ONG petites o mitjanes que he anat col·laborant o conec, i la gent que em ve per anar al Nepal els ho explico perquè puguin trobar el seu lloc més adequat. Vam veure que era molt necessari per a l'allau de peticions d'informació per anar al Nepal.

I ara toca tornar a marxar.

Ara torno a marxar perquè tinc un amic que és metge d'emergències a Teheran, que està allà sis mesos, i que ja vam coincidir al primer viatge. Ara està fent tasques de formació de rescat de resposta a emergències per si torna a passar, perquè la gent sàpiga reaccionar en els primers moments. I com és la feina que jo faig aquí, em va semblar una bona idea. Tampoc sé si acabaré fent això, perquè allà tot és molt volàtil.

Més enllà del Nepal, ha estat en altres països en situació d'emergència.

Les meves experiències de cooperació són tres. Una és el tsunami. Vaig anar a Tailàndia, perquè era un país que ja coneixia, i vaig fer el que vaig poder. Allí no hi havia ferits, sinó desapareguts. Hi havia feina d'identificar cadàvers. Era una feina neta, però no la vaig aguantar, perquè es donaven situacions molt desagradables. Llavors vaig anar a les illes Ko Phi Phi Lee, que les coneixia; un lloc paradisíac que va quedar destrossat. Allà vaig fer feina de desescombrar i buscar cossos, fins a les dues últimes setmanes que vaig acabar cuinant per als voluntaris. És el que deia, mai saps el que acabaràs fent.

Què li va suposar aquesta primera experiència?

L'experiència amb el tsunami va ser com va ser. De fet no ho vaig comentar amb ningú, cosa que va ser un problema per a mi, perquè se'm va enquistar el que havia viscut. Fins mig any després, més o menys, no vaig ser capaç de parlar d'allò.

La segona experiència, on va ser?

Al cap de 5 anys va passar el terratrèmol d'Haití. Em vaig veure involucrat primer de manera oficial, perquè en principi anàvem com a grup de rescat, però en unes hores es va torçar tot, i ens van dir que no hi anàvem. Jo ja tenia la maleta feta, i vaig agafar un permís a la feina i vaig marxar. Hi vaig anar dues vegades. La primera, vaig fer tasques d'emergència, i la segona a un hospital de nens. Haití va ser molt bèstia. Tots els ferits que no vaig veure al tsunami els vaig veure a Haití.

Què li aporta en l'àmbit personal fer aquest tipus de cooperació?

És una barreja. És el que em dóna a mi l'experiència amb aquella gent i aquell país, que et posa en situacions una mica crítiques, perquè la gestió no és fàcil, tens bastants mal de cap, i són situacions que et fan veure que potser has de tornar perquè potser no ets prou tolerant com per no alterar-me. També perquè la meva feina aquí és una mica això: quan la gent marxa corrents d'un lloc perquè ha passat alguna cosa, jo entro, com a bomber, rescatador o infermer. Suposo que és una barreja de tot.

Com es compagina amb la vida d'aquí?

Desequilibra una mica en el sentit que ara estàs aquí i ara allà. Però sempre he portat una mica aquesta vida sempre, fent muntanya, en l'àmbit d'expedicions. És una vida d'empaquetar i desempaquetar. El motiu és diferent, però, perquè d'una manera fas cims, i de l'altra no. Però l'energia és la mateixa.

I és fàcil seguir amb el ritme aquí quan torna dels viatges?

Aquí tinc bona vida; ballo swing, escalo, no caldria potser complicar-se. Però quan has passat alguna experiència d'aquestes et costa després tornar a gaudir del temps lliure. Has de fer tot un procés. Però a mi m'agrada sentir-me un més allà, i acostar-me al màxim. M'hi trobo prou bé amb això.
 

Treballa amb emergència allà, i també aquí. On comença tot plegat? Què el fa triar aquesta opció de vida?

Sempre he fet muntanya i escalada, cosa que és força normal dins de Bombers. Acabes entrant a Bombers, entres al GRAE, que és on estic ara a Bellaterra, i llavors em vaig plantejar estudiar infermeria. No hi ha una raó concreta; la vida t'hi porta quan has provat altres coses.

Com va descobrir aquesta opció?

Vaig estar molts anys sense trobar ell lloc a la societat, fins que un company amb qui era treballo, va venir a les muntanyes de Prades, que és on estava jo, i em va dir que el meu perfil seria bastant bo per fer la feina que ell feia. Vaig provar, i ho vaig aconseguir. I una cosa porta a l'altra.

Fa falta un perfil especial per ser cooperant?

Hi ha molta gent aquí que tenen la inquietud d'anar a llocs d'aquests i moltes vegades es tallen perquè no són ni infermers ni bombers. Però no fa falta ser res. Sols cal tenir ganes i trobar ell lloc adequat.