Nàdia Gulham: "Som capaços d'anar a la lluna però no d'aturar una guerra"

Nascuda a Kabul, Afganistan, l'any 1985, Nàdia Gulham va patir la Guerra Civil quan era petita. Una guerra que va afectar de ple la seva família i va canviar la seva vida per sempre. 

Gulham va quedar molt malferida per culpa d'un bombardeig, una situació que la va obligar a estar força temps ingressada a l'hospital. Un temps després, amb el pare malalt, i el germà gran mort, Gulham es va veure obligada a encarregar-se de la seva família. Per fer-ho, es va fer passar per noi durant 10 anys. L'any 2006 arribava a Catalunya de la mà d'una associació internacional. Un cop aquí, una família catalana la va acollir.  

Nàdia Gulham va visitar Sant Cugat el passat 23 de maig dins la 10a edició del cicle Tertúlia amb Amics, organitzat pels Amics de Pedra i Sang. Gulham va explicar les seves experiències als assistents, així com la situació de les dones a l'Afganistan, entre moltes altres. Gulham també ha escrit dos llibres El secret del meu turbant  i Contes que em van curar: històries tradicionals afganeses explicades per la protagonista d'El Secret del meu turbant.  El TOT Sant Cugat va entrevistar a Gulham després d'aquesta trobada. 

Quina és la situació de les dones a l'Afganistan?
Les dones de la capital poden sortir a l'escola, a la universitat, amb moltes dificultats de seguretat, però surten. Però hi ha pobles que encara no tenim escoles i les dones tenen moltes dificultats, no poden sortir ni de casa seva. Per això, molta gent va a viure a Kabul perquè les seves filles tinguin l'oportunitat que no tenen en els pobles i províncies.

Si no hagués viscut la situació que li ha tocat i visqués a l'Afganistan, la seva vida hauria estat com la de qualsevol dona d'aquí Catalunya?
No, jo podria tenir uns 8 fills i segurament estaria casada. Sempre hi ha aquell refrany que diu que 'si Déu tanca una porta, t'obre altres finestres'. A mi m'ha obert altres finestres que m'han ajudat molt.

A banda de la tristesa i dolor que va patir, que va aprendre?
És l'esperança de tenir perseverança. Que lluitis i caiguis, però t'aixequis i no perdis la força perquè això et fa tirar endavant. A mi sempre m'han passat moltes coses però, ploro 5 minuts, m'eixugo les llàgrimes i dic 'endavant'. 
 

Hi ha moltes persones que han de buscar tàctiques com les seves per sobreviure en aquestes situacions?
Jo no descarto que hi hagi més gent. Jo no seré l'única 'bitxo rar' d'Afganistan, n'hi haurà moltes més. Però si ells no han descobert el meu secret, jo no he descobert el seu. Jo no crec que només jo hagi tingut aquesta idea.

Pel que fa a la situació actual que s'està vivint als camps de refugiats i en diversos països del món. Quin creu què és el problema? Està fallant en alguna cosa la societat, o són els polítics? 
Tota la història s'està repetint... si llegeixes el llibre de l'Anna Frank, si llegeixes La maternitat d'Elna, totes les coses que han passat als refugiats, als refugiats espanyols que van anar a Mèxic, o a sud Amèrica perquè no podien viure aquí... És com si els éssers humans estem aprenent moltes coses, som capaços d'anar a la lluna per veure si hi ha aigua per viure-hi o no, però no som capaços d'aturar la guerra. Sí que som capaços, però el que passa, és que estem cometent el mateix error de sempre. No lluitar per la pau, no explicar les coses positives... només explicar les coses negatives i sempre anar endarrere. Pel que fa a la religió, abans estaven perseguits els jueus, ara els musulmans.

Quan va arribar aquí a Badalona la va acollir una família que són els seus pares catalans, que han arribat a significar ells per a vostè?
Són els meus àngels. Em van acollir a l'hospital. Jo estava ingressada a través de l'Associació Dones per Dones. Em van trobar i van venir a acollir-me a l'hospital, i, des d'aquell moment van fer tot el possible perquè jo em sentís un membre d'aquella família. Fins i tot, a vegades, la meva mare catalana diu 'es que no recordo la meva vida abans de la Nàdia'. Tinc tres germans i m'estimen moltíssim.
 

I a l'Afganistan té família?
Allà tinc dues germanes, el meu pare i la meva mare, que estan malalts. Diguéssim que continuo sent la cap de família. Aquí sóc una filla que es preocupen per mi, allà sóc un pare que m'haig de preocupar pels meus pares.

Li agradaria tornar?
El meu somni és tornar a viure a l'Afganistan i poder ajudar la gent del meu país. I per això m'estic formant. Estic intentant buscar maneres, estratègies per poder arribar a l'Afganistan.

Amb què s'està formant?
Ara he acabat educació social i estic esperant per poder fer un màster de cooperació internacional, perquè a través d'una organització gran pugui arribar al meu país. Si vaig individualment, de seguida m'eliminaran. En canvi, si vaig a través d'una entitat o organització, com que està més visible, estaré més protegida.