Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Valldoreix va ser el segon municipi de Catalunya en organitzar un pessebre vivent. Entre els anys 1966 i 1969, quan un grup de joves i nens valldoreixencs es van ajuntar per impulsar, a través de l'Associació de Propietaris i Veïns de Valldoreix, aquest esdeveniment durant les festes de Nadal. Ara es commemoren 50 anys primer pessebre vivent i dos dels participants, Antoni Zamora i Carlos Gavaldà, han organitzat una trobada el 16 de desembre per reunir a tota la gent que en va prendre part. Per això, animen a tots els participants a posar-se en contacte amb ells.
"Un grup de joves anàvem a jugar a ping pong a l'associació i vam parlar que podríem organitzar un pessebre vivent, com es feia a Corbera. Van demanar a gent de col·laborar i va anar tirant endavant. Va ser cap a finals de setembre i al Nadal ja ho teníem muntat", relata Antoni Zamora, que en aquell moment tenia uns vint anys.
Van ser aquests joves els que es van organitzar, amb l'ajut de bona part dels veïns de Valldoreix, per preparar-ho tot. "Vam començar a fer camins i clavar tanques fins al Castell de Canals, que estava perdut i era més inaccessible. Tallàvem fusta per fer les casetes, rampes, escales i les barraques per les escenes", detalla Zamora, que afegeix: "La mà d'obra la vam posar nosaltres mateixos. Tothom va anar a treballar desinteressadament pel pessebre vivent".
La bona sintonia entre tots els participants va ser una de les claus: "Ningú va cobrar mai res. Tothom va col·laborar sempre desinteressadament i va haver una col·laboració molt estreta i una molt bona harmonia entre tots". Una iniciativa popular, organitzada des de la mateixa societat valldoreixenca, i que va comptar amb la implicació de la gran majoria de veïns.
Tot Valldoreix implicat
El fet que Valldoreix fos un poble d'estiueig, on anava gent ben situada de Barcelona, va servir per donar-i una dimensió més gran al pessebre. Sense anar més lluny, Lluís Millet en va ser el director artístic i Carlos Buigas, que va dissenyar la il·luminació de la font de Montjuïc, s'encarregava de la llum.
A la primera edició, van fer quatre quadres: Sant Joan, l'Anunciació, els pastorets i el naixement. Cada any van anar ampliant, així com la freqüència de les funcions, que van arribar a ser cada mitja hora i amb una cinquantena de persones de públic. Bona part del públic era de fora de Valldoreix.
El pessebre vivent va servir per estrènyer els llaços entre els valldoreixencs, com recorda Gavaldà: "Casi tot Valldoreix estava implicat amb el pessebre, d'una manera o una altra. Tothom coneixia algun amic o familiar que hi participava".
Termos amb cafè amb llet
El pessebre vivent de Valldoreix no va ser un fet local, i va tenir transcendència més enllà de les fronteres de la vila. Diferents mitjans de comunicació nacionals, com La Vanguardia o TVE, se'n van fer ressò. Això va generar interès fora de Valldoreix i en cada actuació hi havia una bona part del públic que venia de fora, fins i tot des de Manresa. "Va arribar un moment que venia tanta gent, que les funcions eren contínues. Acabàvem una actuació i en començàvem una altra".
Estava autofinançat pels mateixos veïns i per les entrades que es venien. El primer any, cada tiquet costava 20 pessetes. "El primer any, la taquilla era una furgoneta d'un veí. L'entrada eren 20 pessetes i a canvi et donaven un pastís que feia el Sàbat en forma de pinya i que li dèiem pinyes de Valldoreix, com les teules de Sant Cugat", recorda Gavaldà.
Més enllà dels nens i joves que protagonitzaven el pessebre, la implicació de tots els veïns era molt alta. "Per exemple, els pares portaven termos amb cafè amb llet a les actuacions per ajudar a passar el fred a la gent", apunta Gavaldà.
La tercera i la quarta edició del pessebre vivent ja va generar dèficit i veïns de Valldoreix van haver de posar diners de la seva butxaca per tal d'organitzar l'acte. Precisament el motiu econòmic va ser el principal per posar punt final al pessebre vivent de Valldoreix, ja que tampoc es va aconseguir cap subvenció. "Ens va saber greu, perquè érem una família i una colla d'amics", finalitza Antoni Zamora.
