Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El CoNCA ha reconegut “per la seva destacada contribució a l’art conceptual català dels anys 70, amb una dilatada trajectòria que ha presentat amb gran èxit al MACBA a l’exposició En el laberint”, la tasca desenvolupada per Àngels Ribé.
Què suposa aquest reconeixement?
Els premis sempre estan bé. I aquest, d’alguna manera, surt dels canals habituals de les arts plàstiques, i és com un reconeixement social a nivell més ampli.
Ha estat reconeguda a París, a Nova York... però a Catalunya no ho havien fet fins ara...
Tot és molt complex; hi ha molts factors... Jo bàsicament sóc una artista conceptual, i amb la Transició, al tornar a Catalunya, no es portava. És com si ens moguéssim per modes, quan en realitat tot coincideix sempre i coexisteix. I els reconeixements els marquen les “modes”.
Quina és la situació avui en dia? Està “de moda” l’art conceptual?
Crec que és un moment en què coexisteixen més coses; ho veig com un moment més ric. I això està molt bé.
Com es presenta com a artista?
Jo no em presento com a artista; em presento com a persona que es dedica a fer art: és la meva professió.
I com a persona que fa art?
Doncs intentant ser molt autèntica, molt genuïna, i sense fer trampes.
L’han definida com a innovadora de l’art conceptual català. Què li sembla?
No he renovat res; amb tot un grup de gent (les coses sorgeixen per generació espontània) vam viure un moment, el maig del 68, en el qual tots els valors socials s’estaven trastocant. Estava vivint a París, estudiant sociologia perquè aquí no n’hi havia, i tot es va paralitzar. El fet de poder anar a galeries, veure instal·lacions... era una obertura total per al cap. I per això va ser molt fàcil posar-se a fer art no pintant. Era a l’ambient.
I Nova York, què li va suposar?
Jo crec que em vaig convertir en professional a Nova York, en el sentit de treballar molt i d’estar immersa dins d’un altre moviment. Va ser una època molt gloriosa de Nova York... va ser molt important.
Després va tornar a Catalunya, i...
... no voldria ser tòpica i dir que era un desert, però érem en un altre lloc.
A la seva ciutat se sent reconeguda?
Jo em sento reconeguda com a persona; viure en aquest poble m’encanta. M’encanta actuar com una de poble, perquè jo sóc així.
I la persona que fa art?
A nivell oficial, no, és evident. Però a nivell particular, el Josep Canals sempre ha estat al meu costat per dir que existeixo. Però crec que el problema és que entre les Arts Plàstiques i Sant Cugat hi ha alguna cosa que està com estancada i no funciona. Falta com un passet més endavant per obrir-se a la realitat del món. Aquí hi ha coses importantíssimes, com tota la xarxa associativa, i que es cuiden molt les tradicions, però les tradicions estan vives i poden evolucionar. Però li falta aquest punt cap a la investigació artística o plàstica. A més, a Sant Cugat hi ha grans escoles i grans empreses punteres en investigació, i estaria molt bé fer una mena de mecenatge d’aquests puntals que tenim amb propostes artístiques.
Fa falta anar a una...
Sí, perquè l’art forma part de la vida. És importantíssim, perquè és el que cohesiona un poble. Si a un poble li treus l’art, es desfà. I quan s’ataca la cultura, es fa un gran mal al poble. Per exemple, amb l’aplicació d’aquest 21% d’IVA a la cultura, és com intentar destruir alguna cosa que ens cohesiona a tots.
Projectes de futur?
Jo continuo treballant. No ho he deixat de fer mai. Perquè si no treballo, ja sento que em puc morir. Per mi treballar vol dir estar contenta i viure.
Què suposa aquest reconeixement?
Els premis sempre estan bé. I aquest, d’alguna manera, surt dels canals habituals de les arts plàstiques, i és com un reconeixement social a nivell més ampli.
Ha estat reconeguda a París, a Nova York... però a Catalunya no ho havien fet fins ara...
Tot és molt complex; hi ha molts factors... Jo bàsicament sóc una artista conceptual, i amb la Transició, al tornar a Catalunya, no es portava. És com si ens moguéssim per modes, quan en realitat tot coincideix sempre i coexisteix. I els reconeixements els marquen les “modes”.
Quina és la situació avui en dia? Està “de moda” l’art conceptual?
Crec que és un moment en què coexisteixen més coses; ho veig com un moment més ric. I això està molt bé.
Com es presenta com a artista?
Jo no em presento com a artista; em presento com a persona que es dedica a fer art: és la meva professió.
I com a persona que fa art?
Doncs intentant ser molt autèntica, molt genuïna, i sense fer trampes.
L’han definida com a innovadora de l’art conceptual català. Què li sembla?
No he renovat res; amb tot un grup de gent (les coses sorgeixen per generació espontània) vam viure un moment, el maig del 68, en el qual tots els valors socials s’estaven trastocant. Estava vivint a París, estudiant sociologia perquè aquí no n’hi havia, i tot es va paralitzar. El fet de poder anar a galeries, veure instal·lacions... era una obertura total per al cap. I per això va ser molt fàcil posar-se a fer art no pintant. Era a l’ambient.
I Nova York, què li va suposar?
Jo crec que em vaig convertir en professional a Nova York, en el sentit de treballar molt i d’estar immersa dins d’un altre moviment. Va ser una època molt gloriosa de Nova York... va ser molt important.
Després va tornar a Catalunya, i...
... no voldria ser tòpica i dir que era un desert, però érem en un altre lloc.
A la seva ciutat se sent reconeguda?
Jo em sento reconeguda com a persona; viure en aquest poble m’encanta. M’encanta actuar com una de poble, perquè jo sóc així.
I la persona que fa art?
A nivell oficial, no, és evident. Però a nivell particular, el Josep Canals sempre ha estat al meu costat per dir que existeixo. Però crec que el problema és que entre les Arts Plàstiques i Sant Cugat hi ha alguna cosa que està com estancada i no funciona. Falta com un passet més endavant per obrir-se a la realitat del món. Aquí hi ha coses importantíssimes, com tota la xarxa associativa, i que es cuiden molt les tradicions, però les tradicions estan vives i poden evolucionar. Però li falta aquest punt cap a la investigació artística o plàstica. A més, a Sant Cugat hi ha grans escoles i grans empreses punteres en investigació, i estaria molt bé fer una mena de mecenatge d’aquests puntals que tenim amb propostes artístiques.
Fa falta anar a una...
Sí, perquè l’art forma part de la vida. És importantíssim, perquè és el que cohesiona un poble. Si a un poble li treus l’art, es desfà. I quan s’ataca la cultura, es fa un gran mal al poble. Per exemple, amb l’aplicació d’aquest 21% d’IVA a la cultura, és com intentar destruir alguna cosa que ens cohesiona a tots.
Projectes de futur?
Jo continuo treballant. No ho he deixat de fer mai. Perquè si no treballo, ja sento que em puc morir. Per mi treballar vol dir estar contenta i viure.
