Deu anys amb 'La pell freda'

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) va cursar uns estudis d’antropologia que sens dubte l’han marcat com a escriptor. A través de les seves novel·les examina les motrius del gènere humà amb ull de científic analista, i al mateix temps aconsegueix que els lectors ens sentim més humans que mai. L’autor basa la seva escriptura en la potència que ofereix el propi passat literari. La força del llibre ens porta a pensar en referents clàssics: en el Conrad de El cor de les tenebres, en Stevenson o Poe, Lovecraft o el Karel Capek de La guerra de les salamandres.

La pell freda (2002) va suposar una entrada espectacular en el camp de la novel·la, sorprenent per la seva força i cruesa. És un còctel de llibre d’aventures, de reflexions romanes, de manual tècnic de geografia... tot ben barrejat amb ironia. La pell freda va aconseguir un èxit excepcional de venda i crítica, i els drets de traducció es van vendre a 24 llengües. No és que puguem dir això cada dia, aquí a casa nostra.

El protagonista és un fugitiu de la independència irlandesa que, per fugir de la societat que l’ha decebut, accepta un lloc d'oficial atmosfèric en una illa remota del continent austral; un cop sol a l’illa s’enfronta a un terror que no coneixia. Aquest terror es presenta en forma de setge de formes nauseabundes (els granotots que surten del mar i li envolten la casa cada nit); però també en forma de drama humà en un sentit més ampli, ja que en la seva recerca per la supervivència, el protagonista posa en dubte totes les seves creences. Així, es planteja de matar l’únic altre habitant de l’illa o es torna cruel amb l’únic element femení que apareix al llibre.

A l’illa, el protagonista topa amb Battis Caffó, individu que viu instal·lat enmig de la violència i la paranoia. A partir de la relació entre tots dos, la novel·la supera el simple entreteniment de gènere i esdevé una especulació de caire filosòfic, un replantejament dels nostres orígens culturals. Sánchez Piñol revisa la relació conflictiva entre el poder occidental de la metròpoli i el bon salvatge que habita a la colònia, els murs morals que els separa i la impossibilitat d'entendre's de manera satisfactòria. Així és com comença el llibre, amb la frase: "Mai no som infinitament lluny d'aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d'aquells que estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç".

Els lectors de La pell freda de seguida veuen que els elements més punyents de la novel·la no són explícits, i potser això és el que ha portat tanta gent en tantes llengües a llegir aquest llibre. La pell freda destaca per la voluntat manifesta de l’autor de fer-nos pensar sense dirigir-nos. A la novel·la, per exemple, veiem com els fets precedeixen els pensaments en tot moment. Això fa que haguem de pensar en les nostres pròpies creences a través del personatge (¿podem matar, per exemple?).

És aquest un llibre sobre la por, entesa com una experiència de l'emoció davant d'unes forces incomprensibles que l'home vol explicar-se des d'una raó insuficient. Desfeta pel pànic, la imaginació del protagonista es presenta amb mescles inconcebibles de formes vives i realitats deformes que tensen l’expectació a cada l'instant. Acabem amb una frase de Màrius Serra, que va dir del llibre: “M'agrada la seva radicalitat insubornable. La seva escriptura traspua independència de pensament. Els catalans som fills d'un país agònic que no sap què vol ser de gran, però encara ens queda el Piñol. M'agraden els països amb pinyol.”