La dona que es va perdre

És traductora i va ser l’ànima del prestigiós programa Saló de lectura, així com col·laboradora de L’hora del lector. Tampoc no és una autora indefensa: busquin a internet el discurs que va fer sobre la televisió pública quan BTV va tancar Saló de lectura, i ja me’n donaran notícies.

La dona que es va perdre és un llibre que, de tan normal, és diferent. Normal en el sentit que és el que una novel·la hauria de ser: un Orwell, un Calvino o un Trabal (de qui manlleva la idea pel títol) haurien acollit aquest llibre com a propi. En una època en què tantes i tantes novetats parlen del mateix, “La dona que es va perdre” és un buf d’aire fresc, i recorda a les editorials que no tot és fer diners a base de fórmules suades. Que parla d’un món paral·lel on els talps pretenen envair la terra? Doncs benvinguts siguin els talps invasors!

La novel·la traspua llibertat i goig. Marina Espasa l’ha utilitzada per esplaiar-se sobre dèries com ara el plaer de la lectura, encara que sigui de “la millor literatura talpista universal”. Costa poc imaginar-se l’autora rient per sota el nas —Marina Espasa sempre riu— mentre combina la realitat amb una altra que fins ara només existia en la seva intimitat i que, gràcies al llibre, ha pogut compartir amb els lectors. Per exemple quan, mentre l’Alícia dina, renya dos grans de blat de moro que no estaven pel que tocava, un detall molt “Amélie”. El caràcter de la protagonista queda així definit per digressions íntimes, que es remeten a la nostra pròpia quotidianitat. O és que vostè no parla amb el menjar?

Algú es preguntarà per l’alarmant quantitat de capítols: seixanta-set. Però és que Espasa ordena la trama en breus escenes, ràpides i plenes de detalls fotogràfics, més pròpies del cinema que de la literatura. I cada escena conclou amb un efecte treballat a consciència. No ens sorprèn el final de la primera part, amb un excel·lent homenatge a “La rosa porpra del Caire” de Woody Allen, ni les contínues referències a les sales de cinema. És clar que toca temàtiques actuals: des de la psicoanàlisi de la noia frustrada a la revolta antisistema, passant per la corrupció política, l’avorriment del jovent —que es droga o canvia de sexe per entretenir-se— i un cert toc “indignat”. Però la gràcia és que Espasa no ens vol demostrar ni convèncer de res: ella només convida el lector a gaudir d’una bona estona.

No tot és alegria i, a mesura que transcorre l’acció, esdevé més realista i per tant melancòlica. Potser perquè l’autora és a punt de fer els quaranta, edat que passa de puntetes per la protagonista, com en un somni farcit d’aventures propi de Chesterton.

“La dona que es va perdre” és una al·legoria sobre la insatisfacció i el desconcert d’aquells joves que ja no ho són però que encara se’n senten. A la tercera part del llibre, Espasa ens anticipa un futur més aviat magre. Com el de l’Alícia, que ha passat de córrer peripècies boges (s’enamora d’un topògraf d’ulleres de pasta que és un talp d’incògnit, i ell, per estar amb ella, s’empassa el cor que duia amagat a la cartera) a viure un matrimoni indolent amb fills inclosos. La dura realitat.

En resum, i tal com afirma Francesc Trabal a la citació del llibre: “Pot dir-se que es tracta, no d’una novel·la fantàstica, sinó, ben lluny d’això, d’una novel·la de la vida real”. Esperem ansiosos la següent obra de l’autora.

Dades del llibre:
Autora: Marina Espasa
Editorial: Empúries, col. Narrativa
Número de pàgines: 256
Preu: 16 €