Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Coneixia directament Grau-Garriga... Com el definiria?
Conec des de fa anys la seva obra i comparteixo la seva cerca en l’art. La diferència que ell feia entre l’artesania de l’art i l’art, que considerava com una eina de combat. Efectivament, l’art és un combat; s’ha convertit en una arma. Comparteixo completament la seva energia i les seves ganes. A més, vaig tenir el plaer d’anar a fer el cafè amb ell molts cops, o anar al bar... Ell anava a buscar el pa com jo, i després preníem el cafè i parlàvem, doncs de política, tant catalana, com espanyola o francesa, o altres temes. era una persona molt propera.
Què suposa per vostè haver comptat amb l’artista com a conciutadà?
Per mi com alcalde, i pels habitants de Saint Mathurin Sur Loire, era un luxe. És un personatge molt important que, a dia d’avui, encara no té el reconeixement que es mereix. Falta treballar en aquest sentit i ho hem de fer conjuntament Sant Cugat, Saint Mathurin Sur Loire i Angers per donar a conèixer més l’obra de Grau-Garriga. Perquè és una obra, la tapisseria, que ha evolucionat i que ha marcat una ruptura entre la tapisseria tradicional i l’art contemporani.
Per què creu que va escollir la seva vila per viure-hi?
Saint Mathurin Sur Loire és un poble i té, com Sant Cugat, aquesta consideració de poble-ciutat, amb els seus comerços, amb la gent que es coneix, i gent que et reconeix... Grau-Garriga era reconegut a Saint Mathurin Sur Loire. I és això el que com a alcalde m’interessa: la seva vida social. Com la gent jove el reconeix allí. I, a més, com ell treballava a Angers, però vivia a Saint Mathurin Sur Loire. I el fet que el projecte vital de Josep Grau-Garriga fos viure amb la seva família i treballar entre nosaltres és un tresor per a la ciutat.
Com el va influenciar?
Ell tenia molta bellesa i un geni molt català. Diria que per ell, la comunitat de Saint Mathurin Sur Loire era el centre del seu món. I ell sentia amb molta força l’energia que comunica el Loire, que és una frontera de França, una frontera meteorològica, però també una frontera nord-sud. Ell sentia aquest xoc de cultures; la cultura àrab i la cultura vikinga. I amb aquest xoc, ell hi trobava la creativitat. Però a més, hi trobava l’equilibri, entre la llum forta del Loire, que li feia de casa, i la seva manera de viure.. A més, és una ciutat declarada Patrimoni de la UNESCO i és una ciutat molt viva. Tot això el va marcar d’una manera molt forta i crec que es pot veure en la seva obra.
Poden presumir de tenir la seva darrera obra. Què significa per vostè?
És veritat, tenim la darrera obra viva a la porta de l’església de la ciutat; la seva darrera obra contemporània i inacabada. Però per més que no estigui acabada, és una obra viva de Grau-Garriga. Posseïm un tresor que podria resumir tota l’obra de l’artista. Allí va decidir fer aquesta creació, tal com la tenim, va ser el seu desig i nosaltres som responsables de no decebre’l. El que no podem fer és no fer res. És un deure que tothom pugui conèixer el fresc de l’església, els vitralls i tota l’obra que va crear a l’entorn de Saint Mathurin Sur Loire.
Quin és el repte a partir d’ara?
Treballem entre tres. Saint Mathurin Sur Loire, de 2.500 habitants, i Sant Cugat, que és molt més gran, on va néixer, i també Angers, que és la capital del tapís a França. Té un tapís medieval, l’Apocalipsi, que ocupa gran part del castell, el Museu Jean Lurçat i el del Tapís Contemporani amb la Sala Grau-Garriga. És per això que cal treballar a tres bandes, junts, per fer que es mantingui viva la seva obra, que comença a Sant Cugat i acaba a Saint Mathurin Sur Loire.
Forts vincles culturals
La importància que ha tingut Josep Grau-Garriga en el món de l’art i en el tapís contemporani no passa desapercebuda, encara que “hi ha molta feina a fer”, com coincideixen a afirmar Prono i els responsables de la vida cultural santcugatenca. Els dies 12 i 13 d’abril, l’alcalde de la ciutat francesa en la qual Grau-Garriga va decidir viure la darrera etapa de la seva vida va visitar Sant Cugat. L’objectiu: aconseguir trobar formes per divulgar i donar a conèixer l’obra de l’artista.
Conec des de fa anys la seva obra i comparteixo la seva cerca en l’art. La diferència que ell feia entre l’artesania de l’art i l’art, que considerava com una eina de combat. Efectivament, l’art és un combat; s’ha convertit en una arma. Comparteixo completament la seva energia i les seves ganes. A més, vaig tenir el plaer d’anar a fer el cafè amb ell molts cops, o anar al bar... Ell anava a buscar el pa com jo, i després preníem el cafè i parlàvem, doncs de política, tant catalana, com espanyola o francesa, o altres temes. era una persona molt propera.
Què suposa per vostè haver comptat amb l’artista com a conciutadà?
Per mi com alcalde, i pels habitants de Saint Mathurin Sur Loire, era un luxe. És un personatge molt important que, a dia d’avui, encara no té el reconeixement que es mereix. Falta treballar en aquest sentit i ho hem de fer conjuntament Sant Cugat, Saint Mathurin Sur Loire i Angers per donar a conèixer més l’obra de Grau-Garriga. Perquè és una obra, la tapisseria, que ha evolucionat i que ha marcat una ruptura entre la tapisseria tradicional i l’art contemporani.
Per què creu que va escollir la seva vila per viure-hi?
Saint Mathurin Sur Loire és un poble i té, com Sant Cugat, aquesta consideració de poble-ciutat, amb els seus comerços, amb la gent que es coneix, i gent que et reconeix... Grau-Garriga era reconegut a Saint Mathurin Sur Loire. I és això el que com a alcalde m’interessa: la seva vida social. Com la gent jove el reconeix allí. I, a més, com ell treballava a Angers, però vivia a Saint Mathurin Sur Loire. I el fet que el projecte vital de Josep Grau-Garriga fos viure amb la seva família i treballar entre nosaltres és un tresor per a la ciutat.
Com el va influenciar?
Ell tenia molta bellesa i un geni molt català. Diria que per ell, la comunitat de Saint Mathurin Sur Loire era el centre del seu món. I ell sentia amb molta força l’energia que comunica el Loire, que és una frontera de França, una frontera meteorològica, però també una frontera nord-sud. Ell sentia aquest xoc de cultures; la cultura àrab i la cultura vikinga. I amb aquest xoc, ell hi trobava la creativitat. Però a més, hi trobava l’equilibri, entre la llum forta del Loire, que li feia de casa, i la seva manera de viure.. A més, és una ciutat declarada Patrimoni de la UNESCO i és una ciutat molt viva. Tot això el va marcar d’una manera molt forta i crec que es pot veure en la seva obra.
Poden presumir de tenir la seva darrera obra. Què significa per vostè?
És veritat, tenim la darrera obra viva a la porta de l’església de la ciutat; la seva darrera obra contemporània i inacabada. Però per més que no estigui acabada, és una obra viva de Grau-Garriga. Posseïm un tresor que podria resumir tota l’obra de l’artista. Allí va decidir fer aquesta creació, tal com la tenim, va ser el seu desig i nosaltres som responsables de no decebre’l. El que no podem fer és no fer res. És un deure que tothom pugui conèixer el fresc de l’església, els vitralls i tota l’obra que va crear a l’entorn de Saint Mathurin Sur Loire.
Quin és el repte a partir d’ara?
Treballem entre tres. Saint Mathurin Sur Loire, de 2.500 habitants, i Sant Cugat, que és molt més gran, on va néixer, i també Angers, que és la capital del tapís a França. Té un tapís medieval, l’Apocalipsi, que ocupa gran part del castell, el Museu Jean Lurçat i el del Tapís Contemporani amb la Sala Grau-Garriga. És per això que cal treballar a tres bandes, junts, per fer que es mantingui viva la seva obra, que comença a Sant Cugat i acaba a Saint Mathurin Sur Loire.
Forts vincles culturals
La importància que ha tingut Josep Grau-Garriga en el món de l’art i en el tapís contemporani no passa desapercebuda, encara que “hi ha molta feina a fer”, com coincideixen a afirmar Prono i els responsables de la vida cultural santcugatenca. Els dies 12 i 13 d’abril, l’alcalde de la ciutat francesa en la qual Grau-Garriga va decidir viure la darrera etapa de la seva vida va visitar Sant Cugat. L’objectiu: aconseguir trobar formes per divulgar i donar a conèixer l’obra de l’artista.
