Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Josep Grau-Garriga ha estat el protagonista del documental que el Canal 33 ha programat aquest matí a les 9 hores. Un documental que porta per títol Grau-Garriga amb cinc de groc i quatre de vermell, i que podreu tornar a veure aquesta tarda a les 18 hores pel mateix canal.
El reportatge ha recorregut la vida de l’artista santcugatenc, desaparegut el 29 d’agost del 2011, a la ciutat francesa d’Angers (França) propera a la seva residència, després de patir un ictus.
El reportatge
Diferents crítics d’art i membres de la seva família expliquen la trajectòria de l’artista més internacional que ha tingut Sant Cugat. Així ho recorda Gerard Xurriguera, crític i historiador d’art, tot dient que Grau-Garriga “ha estat un dels artistes més representatius de l’art plàstic contemporani, que no concebia la vida sense l’art”.
El reportatge recorda els orígens rurals de l’artista, nascut a Sant Cugat en el marc d’un família agrícola. El mateix Grau-Garriga explica en el documental que “vaig començar a pintar plantes i insectes del camp; és on vaig descobrir la bellesa de la naturalesa”. La formació acadèmica va venir després “gràcies al suport, principalment, de la meva àvia” destaca Ramon Grau, nebot de Grau-Garriga.
La seva filla Esther assenyala també el lligam que l’artista tenia amb la seva família, i el seu fill Jordi apunta que “recordo un pare alegre”. De fet, l’artista assenyala, en l’entrevista que forma part del documental, que “jo donaria la vida de seguida per aquells que m’estimo”. Cal recordar que gran part de l’obra de Grau-Garriga té a veure amb la família, ja que incloïa en les seves obres objectes de la seva vida quotidiana, des de llençols, fins a mitjons. En aquest sentit, l’artista apunta en el documental que “allà on dormim i vivim és el tèxtil; és la nostra segona pell. Ens defineix; és una identitat”.
A més, Tomàs Grau, germà de l’artista, recorda com la família també estava present en la seva pintura, i explica com en l’encàrrec que va rebre per pintar els frescos de Sant Crist de Llaceres (al 1953), “la verge és la seva dona, i qui porta la creu, sóc jo mateix”.
El documental repassa també la seva etapa més internacional, a França i als Estats Units, on incorpora noves tècniques al seu art, i fa grans amistats. També explica la seva tornada a Sant Cugat, on va crear l’Escola Catalana del Tapís, essent una gran influència per als artistes contemporanis a ell. D’aquesta manera, Miró o Tàpies van passar per aquesta escola.
Als anys 70, retorna als orígens, i ho fa a Angers, al costat de la seva segona esposa, Anne, amb qui va tenir dos filles. Anne destaca que “no té una feina; la vida és la seva feina”.
El reportatge finalitza amb la mort de l’artista, el 29 d’agost. El seu fill Jordi Grau recorda les paraules d’un crític d’art tot dient que “quan un artista mor, moltes coses moren amb ell”.
Podeu tornar a veure el reportatge aquesta tarda, a les 18 hores, també pel Canal 33.
El reportatge ha recorregut la vida de l’artista santcugatenc, desaparegut el 29 d’agost del 2011, a la ciutat francesa d’Angers (França) propera a la seva residència, després de patir un ictus.
El reportatge
Diferents crítics d’art i membres de la seva família expliquen la trajectòria de l’artista més internacional que ha tingut Sant Cugat. Així ho recorda Gerard Xurriguera, crític i historiador d’art, tot dient que Grau-Garriga “ha estat un dels artistes més representatius de l’art plàstic contemporani, que no concebia la vida sense l’art”.
El reportatge recorda els orígens rurals de l’artista, nascut a Sant Cugat en el marc d’un família agrícola. El mateix Grau-Garriga explica en el documental que “vaig començar a pintar plantes i insectes del camp; és on vaig descobrir la bellesa de la naturalesa”. La formació acadèmica va venir després “gràcies al suport, principalment, de la meva àvia” destaca Ramon Grau, nebot de Grau-Garriga.
La seva filla Esther assenyala també el lligam que l’artista tenia amb la seva família, i el seu fill Jordi apunta que “recordo un pare alegre”. De fet, l’artista assenyala, en l’entrevista que forma part del documental, que “jo donaria la vida de seguida per aquells que m’estimo”. Cal recordar que gran part de l’obra de Grau-Garriga té a veure amb la família, ja que incloïa en les seves obres objectes de la seva vida quotidiana, des de llençols, fins a mitjons. En aquest sentit, l’artista apunta en el documental que “allà on dormim i vivim és el tèxtil; és la nostra segona pell. Ens defineix; és una identitat”.
A més, Tomàs Grau, germà de l’artista, recorda com la família també estava present en la seva pintura, i explica com en l’encàrrec que va rebre per pintar els frescos de Sant Crist de Llaceres (al 1953), “la verge és la seva dona, i qui porta la creu, sóc jo mateix”.
El documental repassa també la seva etapa més internacional, a França i als Estats Units, on incorpora noves tècniques al seu art, i fa grans amistats. També explica la seva tornada a Sant Cugat, on va crear l’Escola Catalana del Tapís, essent una gran influència per als artistes contemporanis a ell. D’aquesta manera, Miró o Tàpies van passar per aquesta escola.
Als anys 70, retorna als orígens, i ho fa a Angers, al costat de la seva segona esposa, Anne, amb qui va tenir dos filles. Anne destaca que “no té una feina; la vida és la seva feina”.
El reportatge finalitza amb la mort de l’artista, el 29 d’agost. El seu fill Jordi Grau recorda les paraules d’un crític d’art tot dient que “quan un artista mor, moltes coses moren amb ell”.
Podeu tornar a veure el reportatge aquesta tarda, a les 18 hores, també pel Canal 33.
