20 anys d’‘Els 4 cantons’

Aquesta setmana hi ha hagut una doble celebració a Sant Cugat. Hem celebrat que el Diari de Sant Cugat ha fet vint anys i –més important- hem celebrat que el Diari es renova. Que en uns temps tan difícils per a tothom, també per als mitjans de comunicació, algú s’atreveixi no només a mantenir una capçalera sinó a renovar-la és sempre un motiu de satisfacció. Satisfacció per als lectors, per als treballadors, per a la ciutat de la qual informa i, en definitiva, per a la democràcia en general perquè tota finestra oberta sempre ajuda a enfonsar les arrels de la llibertat.

Parlar del Diari de Sant Cugat és parlar d’un model d’èxit. L’èxit no només es pot avaluar amb xifres sinó que a vegades també va bé recordar què és referent i què no. I el Diari de Sant Cugat ho és. Ho és des que uns meravellosos sonats van decidir muntar un diari que aleshores li digueren Els 4 cantons. Per mi sempre serà Els 4 cantons, de la mateixa manera que per molta gent l’avinguda de Lluís Companys sempre serà la d’Alfonso Sala. Mal exemple, ho sé, és per allò de la memòria col·lectiva.

Que els responsables d’Els 4 cantons eren uns temeraris ho demostra el fet que amb només dinou anys em van encomanar que em fes càrrec de la coordinació del diari només quatre anys després de la seva inauguració. Jo, que tenia el Ramon Grau per una persona seriosa, i resulta que deixa un dels seus tresors a un tarambana. Torno a la seriositat per agrair públicament al Ramon aquella oportunitat. Miraculosament crec que allò va funcionar a còpia de moltes hores, moltes nits de vetlla, nervis i riures.

Els dijous al matí s’havien d’enviar les linotípies a la impremta, a Girona, i per això havíem de tancar les notícies 48 hores abans. Les nits de dimecres a dijous eren tan llargues com divertides i dramàtiques i, sobretot, edificants. Mai he après tant amb tan poc. Un record des d’aquí a les persones amb qui vam patir, compartir i gaudir aquella experiència: l’Àngels Castuera, la Geni Lozano i l’Eduard Marín, avui feliçment repartits pel mapa de la comunicació català.

I uns anys després, i resident a Barcelona, em continuo llegint el Diari de Sant Cugat, ja sigui a casa dels pares (que han estat subscriptors tot aquest temps) o bé a la feina, on el Josep Maria Vallès té la gentilesa de fer-me’l arribar. Vull saber què passa a Sant Cugat i vull saber què n’opinen els primeres espases de la societat civil. Per això m’alegra que el Ramon hagi donat una volta més al cargol per renovar el diari. 20 anys després continua sent un tresor... i jo un tarambana. Felicitats!

Segueix a @jofrellombart a twitter