Agost

Parlo dels anys 60 i 70 del segle passat (uf, quin mal fa això!). Tots els estius de la meva infantesa els vaig passar a Sant Cugat, quan acabava l’escola ja m’esperaven a casa per ajudar-los a la botiga de queviures i a la granja de pollastres que teníem on avui hi ha la redacció del 'TOT', la llicència que em deixaven era la d’anar algun migdia amb la colla a la piscina municipal que havíem estrenat a la rambla del Celler, on l’aigua era més verda que blava.

Quan els meus pares creien que ja havia fet prou feina, que eren les 6 o les 7 de la tarda m’escapava cap a la plaça de Barcelona, el nostre món, on ens trobàvem amics i amigues, bona part d’ells estiuejants que tenien la sort de passar tres o quatre mesos a Sant Cugat, on descobrien la llibertat, els primers cigarrets i els primers amors.

Us recomano que escolteu la deliciosa cançó Agost d’Els Pets. En aquells anys el xafogós mes bullia de la gent del poble i dels estiuejants que venien a les torres de l’Eixample Sud, l’estació, Valldoreix, Mira-sol, etc. A les botigues del poble fèiem l’agost, ja que era un dels períodes de l’any en què es venia més. D’aquella època vam passar al “tot tancat per l’agost”, i de poble d’estiueig vam passar a ciutat de primera residència o en molts casos a ciutat dormitori, on els caps de setmana i sobretot a l’agost la gran majoria escampava la boira, això passava al mateix temps que tots els establiments aprofitaven per tancar i fer també vacances.

Avui les coses han tornat a canviar i són molts els que marxen però també molts els que es queden per diferents motius, els uns perquè ho prefereixen i volen evitar les cues i aglomeracions que es traslladen als llocs de vacances i d’altres perquè per diversos motius no poden marxar. La qüestió és que avui Sant Cugat a l’agost ja no és el desert que era o ho és menys. El problema és que qui es queda, es troba amb un desert comercial i de serveis, on per comprar el pa s’ha de fer una gimcana.

També en això els temps estan canviant.

Segueix @R_Grau a twitter