El nostre món

Cal dir que en aquests moments, en què les bones notícies no sovintegen gens, aquesta remodelació s’agraeix. Alguns diuen que el moment no era l’apropiat, però pels qui ens l’estimem i forma part del nostre paisatge emocional, es un autèntic regal i una assignatura pendent.

Sant Cugat ha recuperat un dels seus racons més bonics, en els darrers anys maltractat, tot i que mantenia l’orgull del que un dia va ser. Avui la plaça és un retrat del passat que ens retorna i això, al centre, no és gens fàcil. La plaça encara conserva la gran majoria de cases que es van edificar a finals del XIX. Els veïns encara es coneixen gairebé tots i els motius de les cases encara són familiars. Uns veïns que han agraït el regal traient les cadires a la porta quan comença la fresca del vespre d’estiu, fent tertúlia als bancs i un sopar d’agraïment als treballadors de la brigada municipal que l’han fet possible.

El dia que es va inaugurar la remodelació, els balcons es van vestir de diumenge amb flors vermelles al balcó i alguns amb els antics domassos que es posaven per les grans diades o per Corpus, quan la plaça apareixia amb una gegantina catifa de ginesta i clavells. La plaça ha estat el lloc d’esbarjo de moltes generacions, pati d’escola quan als baixos de l’antic Ajuntament hi havia Els Caganers, la primera llar d’infants, quan a Sant Cugat no es coneixien per aquest nom ni pels noms ensucrats d’ara. La plaça era lloc de festa major, durant molts anys s’hi feia la fira d’atraccions i ningú es queixava, era l’espai oficial de la ciutat quan fins fa poc hi havia la seu consistorial, o la del Muntanyenc; lloc de jocs, del pa amb xocolata, de genolls pelats, dels primers amors, de les trobades plàcides.

La plaça era el nostre món que només canviava amb el color de les fulles dels plataners, un món que, en certa manera, hem recuperat.

Segueix @R_Grau a twitter