“Allò que amaguen els arbres”

On cerca l’harmonia la dolça flor? En l’estricta geometria natural, en el caos organitzat i atzarós del sota bosc. Metàfores vitals prenyades de significats verds que esdevenen signes en les mans de l’artista. Significats de color de tardor. D’una catifa de fulles caient, crepitant breument sota els nostres peus de públic enamorat de l’estació en què el bosc es vesteix de festa i s’embolcalla en una capa de colors secrets, amagats i vius, a sota terra la resta de l’any.

Significats de color de tardor que insinuen dreceres. Un pudorós groc indica com el temps fa un màgic encanteri amb la paleta cromàtica i com, així, d’un verd intens en pot esdevenir un groc taronjós. Al davant de tot hi ha troncs, esvelts, cercant un cel que albiren serè, sempre creixent més amunt, evitant l’esquitx de branques, fulles i guixots que dibuixen l’esverament de paraules, de soroll, d’una ràdio mal sintonitzada parlant, totes les llengües del món.

Escopint i xiuxiuejant-nos a l’orella obscens malentesos i conceptes absurds en la seva sincrònica emissió. Un caòtic primer pla, que com diu el títol de la mostra pictòrica, amaga quelcom. Potser amaga allò que és evident en la rígida estructura de la creació. Potser amaga allò que no diem i no anomenen de cap manera perquè ens fa por, i ho edulcorem, disfressem, i ens neguem.

Potser allò que amaguen els arbres reveladors de Tatiana Blanqué, en una exposició a la Sala Rusiñol, fins al 2 de maig, és el negatiu del concepte de sobrietat dels seus troncs serens que sempre cerquen més amunt de les boires del caos i de les paraules ja escoltades. Ombres dibuixades en l’aire espès dels significats, dibuixades en l’aire dens de l’anatomia del soroll, esdevenen camins per on fer un passeig, tot esbrinant possibles espais de pensament on abans no hi eren. Un dolcíssim passeig on, de la mà dels treballs proposats per Blanqué, descobrir i descobrir-nos.