Anar a ‘sembrar’ patates

Aquesta paraula, anar a sembrar patates, tothom a Sant Cugat la utilitzava, però estava mal dita perquè se sembren llavors, cereals, llegums, etc., però no patates. Hauria de ser, doncs, anar a plantar patates.

Recordo que de jove, els pares dels meus amics els deien: "Per anar a Sant Medir, les patates han d’estar sembrades", és a dir, que els forçaven perquè anessin a plantar les patates com més aviat millor.

Des de mitjan febrer fins a finals del mateix mes, era el temps ideal per plantar les patates. Recordo que a finals del mes d’octubre, primers de novembre, a casa anaven a comprar la llavor. És a dir, sacs de patates que provenien de Navarra, fins i tot de l’estranger, com Anglaterra. Aquestes les col·locaven sota el llit, me’n recordo com si fos ara, i esperaven que grillessin perquè quan fos el temps d’anar a plantar-les, es poguessin fer trossos amb un parell de grills a cada tros per anar-les posant en els solcs que feien a l’horta. No només es plantaven a l’horta, recordo que els pagesos que tenien terrenys humits també feien el secar. Aquests facilitaven també el desenvolupament d’aquesta planta.

El meu avi era un especialista a obrir els solcs per plantar les patates. Normalment en aquests solcs es posava una capeta de fem o bé de mercaderia. Si era de fem, els trossos de patata grillats es posaven a uns 30-35 centímetres un de l’altre, depenent del gust de cada pagès. En canvi, si s’hi posava de mercaderia s’havia de posar sota el tall i amb els dits posar-hi una mica de terra perquè els talls no es cremessin. Un cop fet, amb una aixada s’anaven tapant els solcs amb una forma molt particular, que era: posar terra d’un costat i de l’altre del solc i quedava com una pastilla de xocolata.

Per sant Josep començaven a néixer les patates. Era molt bonic perquè cada classe de llavor sortia uns dies abans o uns dies més tard. Recordo que les de ‘bufet’ o les del Pirineu eren les més primerenques i feien el tubèrcul molt més aviat. Cap a finals de maig ja es podien menjar patates tendres. N’hi havia de les que venien de Navarra, que en deien ‘de bolado’, eren vermelles i llargues i eren les més tardanes però anaven molt bé perquè duraven fins a l’abril o maig i eren molt bones. En temps de la guerra, com que no venien llavors de fora, el sindicat agrícola d’aquí llogava un camió i seguia els pobles de Linya, del Pirineu, on feia un tipus de patata de bufet. No produïa gaire però era molt bona. Aleshores, els pagesos anaven a comprar les patates a particulars i servien de llavor de la pròxima collita. Recordo que en el celler de casa meva s’hi havia fet una estiva d’aquestes patates de Navarra fantàstica. La nostra producció era una producció molt gran. Es pansia poc i durava fins a la nova collita.