Anem a esmorzar

Ja fa uns anys que amb uns bons amics anem a esmorzar un cop a la setmana.

 

Som cinc: el Xavi, el Joan, l’Enric, l’Albert i jo.

 

Com que ens coneixem de fa molts anys i ens estimem molt, vam acordar que ens veuríem tots els divendres per esmorzar, petar la xerrada i posar-nos al dia de com van les nostres vides.

 

El Xavi és enginyer de ponts i camins; el Joan, profe d’institut; l’Enric és “pizzeru”, l’Albert va de feina en feina i jo, guitarrista.

 

Quan vam començar a quedar de manera fixa, l’Albert no tenia feina, cap de nosaltres era pare i combinàvem les festes del cap de setmana amb la trobada matinal dels divendres.

 

Com que l’amistat és molt forta i sempre hem mirat pel bé de tots cinc, vam quedar que el Xavi, que sempre ha anat llarg de calés, és de bona família i mai li ha faltat de res pagaria l’esmorzar a l’Albert que estava més pelat que una rata.

 

El Joan no guanyava molt, però com que és funcionari té el sou fix per a tota la vida; l’Enric anava fent (el tema de les pizzes a domicili a Sant Cugat funciona) i jo entre les classes i els bolos i que l’SGAE encara pagava algun dret no podia queixar-me massa.

 

Així que cadascú pagava el seu esmorzar i el “pijoteras” del Xavi pagava el seu i el de l’Albert. Així vam quedar i així ha estat sempre.

 

Doncs fins aquí tot normal, una colla d’amics la mar de ben avinguts i amb una estima molt i molt gran.

 

Al cap d’un parell d’anys, el Xavi va tenir bessonada… ja es veia venir, l’àvia materna té una germana bessona i un tiet per part del pare també… tenia números… En aquell moment vivia de lloguer en un apartament a baix de tot del Parc Central amb la Maria, la seva dona (maca, però una mica pesadeta) i tenia un VW Sirocco… Si, de tres portes amb un “maleteru” justet, justet.

 

La Maria es va encaparrar que havien de canviar el cotxe i canviar l’apartament per un habitatge en condicions pels seus fills… Això que els passa a les dones quan són mares… El pobre “nanu” en 6 mesos ja tenia una Renault Espace de 7 places (aquí ja es veia que els bessons no es quedarien pas sols) i van comprar-se un àtic dúplex a Coll Favà… Sí, l’època que Vèrtix construïa pisos al mateix ritme que els forns fan rosquilles… Sí, un d’aquells de la cuina blava… Sabeu quins vull dir? La cuina “molava un tacu” en aquell moment… Ara podria deprimir qualsevol…

 

En aquella època l’Albert va trobar feina, feia d’ajudant d’un taller mecànic al costat de la plaça d'en Coll i això va ser motiu d’una gran alegria pel grup, ja que venia molt més content als esmorzars… cada setmana es comprava uns Levi’s 501… ara blaus, ara negres, ara gastats… i com que vivia (bé, encara hi viu) amb la seva mare, doncs se’l veia prou tranquil.

 

El Xavi anava molt cansat, el collaven molt a les obres i amb les dues craitures no dormia… La Maria estava insuportable, havia guanyat quinze quilos i no hi havia manera de perdre’ls… va començar a queixar-se pel fet d’haver de pagar l’esmorzar a l’Albert… quin tio, tu… que el sou era molt alt, però que tenia moltes despeses… que l’Albert tenia feina… se’l va començar a veure una mica incòmode… que la situació havia canviat… que no era just…

 

Ni cas, ja els vaig dir als quatre un dia que el Xavi va haver de marxar abans perquè un obrer dels que tenia a les obres de la plaça Lesseps va fotre’s de cap i gairebé es mata: la Maria torna a estar prenyada i està nerviós, ja se li passarà; mai li ha faltat de res, i si no, la sogra que és de la Vall d’Aran i té un hotel rural i la butxaca plena, que els ajudi.

 

I així vam anar fent… una colla d’amics de veritat, de les que costa de trobar.

 

Ara fa uns mesos que tot s’ha espatllat. Com sempre el Xavi, que és el torracollons del grup, diu que no vol pagar més l’esmorzar a l’Albert. Que està literalment als collons! La dona li deu haver inflat el cap… i que es planteja deixar de venir a esmorzar amb nosaltres. Però què diu???!!!!! Vam quedar així des del principi!!! No es poden canviar les normes unilateralment!!! Però qui s’ha pensat que és???!!! A més, si deixa de venir, el Joan i jo haurem de pagar l’esmorzar a l’Albert i això no pot ser de cap manera!!!

 

Esmorzem sempre a la plaça d'en Coll, el Xavi va proposar diverses vegades de quedar al Cafetó o a El Perolet a Coll Favà perquè és qui entra més aviat a treballar i que li va millor perquè viu al costat, però l’Albert és fredolic i com que va en moto ens sap greu… I ja és tradició quedar al costat de casa de la seva mare.

 

Doncs això, fa unes setmanes a l’hora de pagar després d’esmorzar el Xavi va dir que li havia rebentat el rentaplats i que no li anava bé pagar, que si podíem donar-li un cop de mà… és el risc de tenir rentaplats, que s’espatlli… ho hauria d’haver pensat millor abans de comprar-lo… el Joan i jo vam dir-li que tranquil, que nosaltres li deixàvem 15 € perquè pagués el seu i el de l’Albert. Que divendres vinent ens donés 10 € a cadascú i llestos. El tio va i es cabreja!!

 

–Per què us haig de tornar 20 € si me’n deixeu 15???!!

 

Algun interès li hem de cobrar no?? No es pot anar fent favors a la gent així com així!! A sobre que l’ajudem…

 

Està molt aixafat aquest noi últimament… Diu que no se sent a gust amb nosaltres, que no som bons amics… no ho entenc, la veritat… Però si l’estimem molt!!! No fa massa ens volia ensenyar aranès, la Maria és d’allà i ells hi van molt… diu que l’idioma és molt bonic, que el parlen a casa… si, no és lleig del tot… però en català parlem molt bé, no? Sempre hem parlat en català i no tenim absolutament gens d'interès a aprendre un idioma que parlen quatre gats, què vols que et digui… una mica “plasta” amb l’aranès dels pebrots…

 

Ara ja ha decidit que no vindrà més. Li hem dit que això ho hem de decidir entre tots, que tenim un pacte. No atén a raons. És molt insolidari i mal amic. A més, si no ve amb nosaltres, estarà condemnat pels segles dels segles a donar voltes sol com un mussol per les cafeteries de Coll Favà. Si cal, anirem a buscar-lo a casa i el portarem a la força.