Canvi de paradigma

La nostra estructura social està canviant a marxes forçades, per molts motius, alguns malauradament no desitjats, com l'abandonament del camp per manca de feina, el canvi climàtic que dificulta l'agricultura o bé per fenòmens coneguts, però no suficientment planificats, com el gran envelliment de la població de la península Ibèrica.

En aquest context, sembla lògic pensar que canviarà també el model social, tenint-se que contribuir al mateix, no des dels diners que no hi seran, sinó des d'altres models organitzatius.

En aquest mateix mitjà (2012), plantejava la necessitat d'autogestionar les entitats esportives, adonat que l'Ajuntament, ja no pot oferir més recursos per l'esport, tanmateix, el municipi, sí que ha d'oferir-los-hi recursos per atendre a la salut física i mental, per la integració de col·lectius (ancians, gènere, discapacitats, estrangers), per transmetre valors socials amplis i objectius, és dir, cal un canvi de paradigma, en el que l'esport sigui el que sempre hauria de ser, des de la meva visió, una magnífica activitat lúdica, igualitària, amateur, formativa en la competència i no en la competitivitat i en la responsabilitat de l'individu en el grup i a l'inrevés.

El professionalisme és una altra cosa, totalment respectable, que viu en l'esport, basat en l'espectacle i el negoci. Cal, doncs, des de l'esport ensenyar que el creixement no és per ser millor que altres i així obtenir compensacions econòmiques, el creixement és ser un membre més, d'una societat sana i estructurada i feliç.