Canviar noms per canviar

Fa unes setmanes un grup polític juvenil va decidir canviar el nom a tres carrers. Va  canviar-los pels de tres dones, admirables d’altra banda. No discuteixo el segon aspecte, manquen noms de dones als nostres carrers i cal solucionar-ho. El que mereix el meu comentari són els noms canviats. Varen ser foragitats dels carrers per franquistes, per exercir el càrrec d’alcalde durant el franquisme. D’antuvi cal dir que el canvi d’aquells noms que eren un insult a la intel·ligència i la democràcia, ja es va fer i per iniciativa popular el 1976: Plaza del Caudillo per Quatre Cantons, 18 de Julio per Endavallada i José Antonio per Xerric, noms populars tots ells que mai no van deixar-se d’utilitzar durant el franquisme.

Fa uns anys es va posar de moda impulsar des de l’Ajuntament canvis desdretanitzadors. Va desaparèixer Alfons Sala, canviat per Lluís Companys. És que, potser, el president màrtir no mereixia un espai públic nou i més significatiu? Pere San, home de la Lliga, va deixar pas a San Pere, home d’esquerra radical, com tothom sap. I, finalment, va ser Cánovas del Castillo qui va passar a millor vida. Sóc absolutament contrari a buidar d’història els carrers, encara que alguns dels noms que hi trobem ens siguin personalment antipàtics o fins i tot molestos. Si volem asèpsia històrica o ideològica (o anar canviant de noms en funció de qui governa), el millor és numerar els carrers i punt.

Ara, els noms dels carrers canviats, encara que no oficialment, es corresponen amb els de tres alcaldes: Nicolás Villar Recio (1940-1947); Pau Muñoz Castanyer (1947-9149) i Josep Barnils Solà (1960-1975). Tres alcaldes bastant diferents, les dates ja ens haurien de dir alguna cosa. És el mateix un alcalde i cap de la Falange local que ha de dimitir al ser acusat d’estraperlista, que un altre que dura ben poc temps per no amagar la seva catalanitat i fins i tot el seu catalanisme o, per últim, que un altre que allò que el caracteritzà no fou la seva adhesió incondicional al règim, sinó la gestió que féu del creixement de Sant Cugat durant els anys seixanta?

Ja sé que el matís no és el que caracteritza, precisament, determinats capteniments polítics. Ni el rigor històric, afegeixo. Però no estaria de més que, quan hom planteja canvis que poden comportar certs maldecaps als veïns afectats, s’aportin arguments prou contundents per prendre’s seriosament allò que es proposa. I no és el cas, francament.